Post de la sòcia Maite Guilera
«Més que una substància, el plàstic és la idea mateixa de la seva transformació infinita […] El món sencer pot ser plastificat.» Roland Barthes, Mitologies (1957)
Roland Barthes escrivia aquestes paraules el 1957, fascinat davant d’una màquina que convertia cristalls verds en objectes perfectes. El plàstic li semblava la matèria del miracle modern. Capaç d’adoptar qualsevol forma, d’abolir les jerarquies entre materials nobles i quotidians i de democratitzar els objectes. Una substància sense identitat pròpia, però amb una capacitat de transformació pràcticament infinita. Setanta anys després, la intuïció de Barthes sembla haver-se complert. El món sencer ha estat, efectivament, plastificat. Fins i tot el cos.
La matèria del miracle modern
Des de la història de la ciència, el recorregut del plàstic al llarg del segle XX és un cas d’estudi fascinant sobre com els materials modifiquen les pràctiques, i com les pràctiques transformen els cossos.
Durant dècades, el plàstic va ser sinònim de progrés. La xeringa d’un sol ús va reduir riscos d’infecció i va estandarditzar protocols que han salvat milions de vides. Però la promesa no s’aturava als hospitals ni als laboratoris. En els àmbits més íntims com la sexualitat, la reproducció o la menstruació, el plàstic no només canviava pràctiques, sinó que redefinia les condicions mateixes de l’autogestió dels cossos a la vida quotidiana.
El DIU —en les seves variants de polietilè o hormonal, que allibera progestina de manera continuada durant anys— va obrir noves possibilitats en la gestió de la salut reproductiva i l’autonomia de les dones. El preservatiu de làtex, que a partir dels anys noranta va incorporar variants de poliuretà i altres polímers sintètics per respondre a les al·lèrgies i ampliar opcions d’accés, es va convertir en una eina central de la resposta a la crisi de la sida. Un material sintètic, convertit en un objecte íntim, al cor d’una emergència de salut pública global.
Les compreses d’un sol ús, amb les seves làmines impermeables i fibres sintètiques, es van estendre a partir dels anys setanta. Els aplicadors de tampó i, més tard, la copa menstrual de silicona van continuar aquesta transformació modificant rutines, expectatives d’higiene i formes de relació amb el propi cos.
Ni heroi ni vilà
Durant molt temps, el plàstic va ser el símbol indiscutible de la modernitat. Era la matèria de l’abundància i de la promesa tècnica. Però allò que havia estat llegit com un miracle de transformació és avui, sovint, el símbol del problema ambiental per excel·lència. Entre aquests dos relats —la celebració del plàstic com a solució i la seva condemna com a amenaça— queda fora precisament el que fa interessant ocupar-s’hi. Aquesta és la història d’un material que no és per si sol ni heroi ni vilà, sinó un condensador de tensions que la ciència, el disseny i la cultura han anat negociant de maneres molt diverses.
És precisament aquest doble registre el que articula l’exposició «Plàstic: genial o pervers?» del Museu Terra de la Fundació Carulla, comissariada per l’ecodissenyadora Núria Vila. A través d’instal·lacions, objectes i obres artístiques estructurades en àmbits com L’era del plàstic, L’objecte, La pervivència o L’abundància, la mostra recorre la història del material sense absoldre’l ni condemnar-lo. El plantejament és el mateix que el del títol, una pregunta que no es tanca. Perquè el plàstic no es pot entendre només com a problema ni només com a solució, sinó com un material que ha transformat profundament la vida contemporània. I que continua transformant-la.
El que la ciència comença a preguntar
Però la transformació té una cara que el disseny i la cultura no poden abordar sols. La recerca en salut ambiental ha obert, en les darreres dècades, un camp d’estudi complex i encara ple d’incerteses. Avui sabem que determinats compostos associats als plàstics —ftalats, bisfenol A, microplàstics— es troben en sang, teixits i llet materna. Sabem que alguns actuen com a disruptors endocrins, interferint en el sistema hormonal. El que encara no sabem del tot és què implica aquesta presència, a quines dosis, en quins contextos, i si hi ha formes d’exposició que afectin de manera específica el cos de les dones.
Aquí la pregunta canvia d’escala. Ja no és només què fem amb el plàstic, sinó què fa el plàstic dins del cos. I en el cos de les dones, aquesta qüestió es torna especialment concreta. El plàstic no només ha envoltat el cos, sinó que hi ha entrat en forma de dispositius que s’implanten, s’insereixen o romanen durant hores, dies o anys en contacte directe amb mucoses i teixits. Allà on va arribar amb una promesa d’autonomia, avui també es formulen algunes de les preguntes més incòmodes sobre exposició i risc.
De l’objecte a l’organisme
La investigadora Ethel Eljarrat, directora de l’IDAEA-CSIC i especialitzada en contaminants emergents, ha estudiat precisament aquesta via d’exposició en analitzar la presència d’additius plàstics —ftalats i altres plastificants— en productes menstruals d’un sol ús i reutilitzables. Els resultats assenyalen que el contacte directe i prolongat d’aquests productes amb els teixits vaginals i vulvars, que tenen una capacitat d’absorció superior a la pell, els converteix en una via d’exposició a disruptors endocrins que la recerca comença a cartografiar però que encara no entén del tot. Es tracta doncs, d’un territori de la ciència que avança en condicions d’incertesa, recollint dades, construint models i formulant hipòtesis que sovint arriben a l’espai públic deformades o simplificades.
És a partir d’aquest doble ancoratge —el disseny i la ciència, la cultura i la recerca— que neix la conversa «Dona, cos i plàstic: salut, ciència i cultura», que tindrà lloc el 16 de maig al Museu Terra, en el marc de la Nit dels Museus i amb la col·laboració d’Incognita. La sessió reunirà Ethel Eljarrat i Núria Vila en un diàleg que no busca resoldre la tensió sinó explorar-la. Una conversa que posa en diàleg el disseny, la cultura i la recerca científica per pensar què ha fet el plàstic amb els nostres cossos, i quines preguntes obre avui.
L’entrada és gratuïta i inclou refrigeri a la terrassa. A més, l’exposició “Plàstic. Genial o pervers?” serà oberta des de les 19 h, amb una visita guiada programada a les 22h.
Referències:
Barthes, R. (1957). Mythologies. Éditions du Seuil, París.
Cioni, L., Calvo, J., Eljarrat, E. (2025). Plastic additives in single-use and reusable menstrual products: potential implications for human health and the environment. Environmental Science and Technology. DOI: 10.1021/acs.est.5c09064