El passat dimarts 20 de maig va tenir lloc la jornada anual de l’Observatori PerCientEx (Periodisme Científic d’Excel·lència) un projecte impulsat per l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) i que compta amb el patrocini de la Fundació “la Caixa” i el suport del Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’esdeveniment, que es va celebrar al CosmoCaixa de Barcelona, va posar el focus en el pòdcast narratiu com a eina de divulgació científica. En un moment en què el format sonor viu una expansió notable, l’acte va oferir una oportunitat per reflexionar sobre com el periodisme de ciència pot connectar amb l’audiència des d’una perspectiva creativa, rigorosa i profundament humana.
La sessió va començar amb la benvinguda del director del CosmoCaixa, Valentí Farràs, que va destacar la importància d’iniciatives com PerCientEx per apropar la ciència a la societat i la força del pòdcast per construir relats potents i accessibles. Verónica Couto i Michele Catanzaro, codirectors del projecte, van recordar l’objectiu fundacional de PerCientEx: reivindicar el bon periodisme científic, mostrar bones pràctiques, identificar l’excel·lència i resistir els atacs sistemàtics al periodisme amb la força del rigor i la passió pel coneixement.
La primera presentació va anar a càrrec de Belén Remacha, periodista del pòdcast Hoy en EL PAÍS, que va compartir un capítol titulat Tu cerebro es oro: ¿qué harás con él cuando mueras?. El relat parteix del seu interès per la investigadora María Llorens, i d’una pregunta desconcertant: d’on s’obtenen els cervells per estudiar al laboratori? A través d’aquesta excusa narrativa, Remacha es va endinsar en un recorregut sonor que la va portar fins al banc de teixits cerebrals de Vallecas, on s’hi conserven més de 850 cervells. L’episodi aborda temes com la dificultat d’aconseguir mostres sanes, la importància de la donació per a la recerca, i sobretot, el valor de la confiança en la ciència i el compromís personal que implica pensar en la mort i decidir deixar alguna cosa a la ciència. Històries com la d’Áurea, una dona que va viure cent anys i va decidir donar el seu cervell a la recerca, ressonen com exemples poderosos d’humanitat, responsabilitat i esperança. La seva presentació va ser emotiva, rigorosa i ben articulada, un bon exemple del potencial dels relats sonors per acostar-nos a realitats complexes.
A continuació, el periodista Nicolás Alonso va portar al públic el pòdcast en viu Adiós, Plutón, una reconstrucció narrativa apassionant de la controvertida història que va portar a l’expulsió de Plutó de la llista oficial de planetes del sistema solar. A través d’una narrativa acurada, Alonso no només reconstrueix el debat científic, sinó que retrata el rerefons geopolític, emocional i mediàtic que envolta la ciència. A partir de les figures dels astrònoms uruguaians Julio Ángel Fernández i Gonzalo Tancredi, professor i alumne, Alonso mostra com posar en dubte el rang planetari de Plutó va enfrontar els arguments d’alguns amb els d’aquells que volien preservar Plutó com a planeta per qüestions més simbòliques que rigoroses. Amb humor i precisió, Alonso mostra com la ciència també es construeix amb intuïcions, disputes, canvis de paradigma i un rerefons d’ambició i creativitat. Moments com la “marxa dels planetinos” exemplifiquen com el relat científic pot incorporar emoció, confrontació i fins i tot patriotisme. El pòdcast, en aquest cas, esdevé una manera d’explicar com funciona realment la ciència. “La ciència, sobretot, és això: canvis de paradigma, batalles i consensos que es construeixen en col·lectiu”, va afirmar.
La darrera intervenció va ser la de Jorge Carrión, escriptor i creador dels pòdcasts Solaris i Ecos, que va oferir una reflexió final sobre el paper del pòdcast en la comunicació científica. Segons Carrión, les bones històries de ciència sempre acaben parlant d’altres coses que travessen la condició humana: la mort, el desig de transcendència, els egoismes, el patriotisme, la lingüística, la memòria. Això no resta ciència, sinó que la situa en el seu context real, la cultura. La creativitat, deia, no neix del no res, sinó que s’arrela en la història. I és per això que la divulgació científica de qualitat sempre parteix, de manera inevitable, de la història de la ciència.
Carrión va destacar el treball de Belén Remacha, posant èmfasi en com el seu capítol comença des del paisatge sonor: “Com sona un cervell?”, preguntava. Segons ell, un bon pòdcast s’escriu amb sons, amb veus diverses, testimonis reals, narració clara i intenció estètica. Va assenyalar també la proposta de Nicolás Alonso com una aposta per desaprendre, per qüestionar els relats establerts i explorar la tensió entre allò après i allò que cal revisar. Un pòdcast científic de qualitat, afirmava, ha de ser capaç de plantejar la possibilitat d’equivocar-se, de reescriure, de corregir.
Per concloure, va remarcar que vivim en un moment de saturació visual, i que el pòdcast, com a canal auditiu, permet una escolta més íntima i profunda, capaç de trencar amb la immediatesa de les pantalles. També va recordar els orígens performatius del pòdcast, vinculat al teatre i a les conferències en viu, i la importància de l’edició com a part essencial del procés: el rigor no està renyit amb la seducció narrativa, i un pòdcast excel·lent requereix treballar la veu, el so, l’estructura i la verificació amb la mateixa cura (fins i tot més) que un bon article.
L’acte es va tancar amb un col·loqui participatiu on va emergir una de les grans qüestions del gènere. Com mantenir l’equilibri entre el rigor científic i la fluïdesa oral? Com fer accessible la complexitat sense caure en la simplificació? D’on surten les bones històries? Preguntes que van quedar obertes, com moltes de les històries escoltades durant la jornada, però que mostren la vitalitat i el potencial d’aquest format. En definitiva, una trobada inspiradora que va confirmar que el pòdcast, quan es fa amb sensibilitat, ambició i respecte pel coneixement, és avui un dels espais més estimulants per al periodisme científic de qualitat.
