Cap a la descronificació del dolor crònic

«El dolor crònic és el principal problema de salut a Europa. Encara que moltes vegades el dolor agut pugui considerar-se un símptoma d’alguna altra malaltia o lesió, és una malaltia específica», Professor Hans Georg Kress, president de l’European Pain Federation (EFIC).

Sílvia Farreny (ACCC). Aproximadament el 20% de la població adulta europea -més de 80 milions de persones- pateix dolor crònic. Es denomina dolor crònic aquell tipus de dolor que es produeix repetidament durant un període d’almenys tres mesos. En altres paraules, un de cada cinc europeus pateix dolor crònic.

 

Hans Georg Kress al congrés (foto: Claudio Chiucchiu, adnkronos Comunicazione)

 

Així mateix, les despeses directes i indirectes derivades d’aquesta patologia suposen entre el 1,5% i el 3% del PIB (producte interior brut) europeu.

 

Aquestes alarmants xifres van ser objecte de debat en el VIII Congrés de la Federació Europea d’Associacions Internacionals per a l’Estudi del Dolor (EFIC), que va tenir lloc del 9 al 12 d’octubre a Florència (Itàlia). Aquest congrés, que aplega més de 4.000 experts de tot el món, és el principal esdeveniment internacional que estudia el dolor i la lluita per combatre’l.

 

Hans Georg Kress, president de la Federació Europea de Dolor EFIC, és catedràtic d’anestesiologia, cures intensives i medicina del dolor. A més a més, és cap del Departament d’Anestèsia Especial i Teràpia del Dolor de la Universitat de Medicina de Viena. Actualment, l’EFIC ja té una representació de més de 36 països i reuneix la sorprenent xifra de 20.000 metges, investigadors i altres professionals de la salut.

 

Hans G. Kress té un to de veu tranquil i pausat. Parla amb un timbre de veu clar i greu, tocat per un lleuger accent alemany que li fa arrossegar les erres de les paraules. Es mou amb confiança i gairebé no aparta els seus ulls blaus dels dels seus interlocutors, mantenint un contacte visual intens i vehement. Mentre parla mou les mans amb energia i cada gest del seu cos sembla reforçar la convicció de les seves paraules.

 

Per què és tan important l’EFIC per a la nostra societat ?

És vital que tractem el dolor crònic com un problema no només mèdic, sinó també econòmic i social. El dolor crònic té una incidència directa sobre la qualitat de vida de les persones, d’una manera molt més directa que altres malalties. A més a més, és la principal raó per la qual la gent visita el seu metge, precisament perquè té un impacte molt fort en la rutina diària de les persones que en pateixen, en el treball i la vida familiar. Però no és només la causa del sofriment personal de milions de persones a Europa, sinó que també té un efecte en la societat molt més greu del que se sol suposar.

 

Penso que aquest tipus de congressos són un gran pas cap al reconeixement públic del dolor crònic com un veritable repte, com el problema que és en realitat. I no només per als nostres pacients i els seus metges, sinó també per als sistemes sanitaris d’Europa. I, per descomptat, també és un gran pas per acostar-nos als últims responsables dels pressupostos: els polítics.

 

Com a actual president de l’EFIC, estic molt orgullós d’aquests èxits que creiem que contribuiran d’una manera directa al reconeixement social del dolor crònic com una malaltia en sí mateixa.

 

Malgrat tot això, avui en dia el dolor crònic encara és molt difícil de diagnosticar. ¿A què es deu?

Sí, i això és un gran problema. Una de les raons per les quals el dolor crònic suposa un gran repte és perquè moltes vegades s’amaga darrere d’altres diagnòstics. Per exemple, actualment existeix una classificació internacional de malalties, la CIM (Classificació Internacional de Malalties), que és el codi internacional per a classificar i avaluar els diferents tipus de malalties i que s’utilitza en tots els hospitals del món. Doncs, no obstant això, encara no existeix cap tipus de categorització per a poder classificar el dolor crònic, que generalment ve ocult darrere d’altres diagnòstics.

 

I aquí suposo que es complica tot. En quin tipus de diagnòstic s’oculta, normalment el dolor crònic?

Exactament, aquí es complica força. Estic parlant, per exemple, dels diagnòstics neurològics. També podem trobar un altre bon exemple en la diabetis; ningú no compta un pacient diabètic com un pacient amb dolor crònic. Tot i que el que realment pateixi sigui la polineuropatia amb dolor crònic. La diabetis es pot tractar; el pacient normalment segueix un tractament amb insulina. A partir d’aquí, teòricament, no hi ha més problemes mèdics. No obstant això, moltes vegades aquest pacient està patint un dolor neuropàtic crònic i, per tant, permanent. Doncs bé, aquest tipus de pacients sempre es compten com pacients diabètics i mai -o molt rarament- com a pacients amb dolor crònic.

 

No ho entenc, llavors està dient que moltes vegades els metges no distingeixen un dolor crònic d’un altre que no ho és ?

Aquí rau el quid del problema. Moltes vegades els metges no saben que el dolor crònic és una malaltia en si mateix, no el reconeixen com a tal. De fet, molts dels nostres col·legues d’altres especialitats pensen que el dolor crònic no és un problema en sí mateix i que quan el pacient comenci el tractament per a la seva malaltia el dolor desapareixerà, però això no és cert. Així doncs, el que necessitem és una major conscienciació sobre la realitat del dolor crònic. Hem de pensar que el dolor crònic cada vegada és més freqüent i que actualment es gasta més diners en això que en el càncer i la diabetis.

 

Des del seu punt de vista, com és possible canviar aquesta situació marginal del dolor crònic ?

Hem de canviar-la a partir d’un correcte enfocament mèdic, però des de diferents perspectives. D’una banda, hem de millorar l’educació mèdica sobre el dolor a les universitats de medicina, és a dir, hem d’informar correctament sobre el dolor crònic als futurs metges que s’estan formant. D’altra banda, hem de fer el mateix amb els metges ja amb un títol, els que ja estan exercint i, especialment, també hem de formar els metges de família perquè siguin capaços de detectar-lo amb èxit. També penso que cal aprendre a escoltar els pacients que pateixen dolor crònic a causa d’una operació. És molt usual que en aquests casos els metges s’oblidin de l’existència de la cronificació del dolor .

 

Un moment… Amb això es refereix als cirurgians?

Sí, exactament. Això passa perquè molts cirurgians no tenen massa idea de l’enorme quantitat de casos de dolor crònic que es produeixen després d’una operació. Els percentatges són realment considerables i, malgrat això, els nostres cirurgians no en són conscients. Per això mateix, la nostra tasca és destapar aquesta realitat i fer que tothom en sigui conscient, perquè no és un problema que afecti només una minoria. És molt important que els cirurgians tinguin els coneixements i les eines necessàries per a poder reconèixer aquest tipus de dolor. I, en conseqüència, el puguin tractar com un dolor crònic i no com una mera complicació de l’operació.

 

Llavors es pot tractar amb èxit el dolor crònic per tal de millorar la qualitat de vida dels que el pateixen…

Per descomptat. Però més de la meitat dels pacients amb dolor crònic el pateixen en silenci durant almenys dos anys (de vegades fins i tot més) abans de rebre el diagnòstic i tractament adequats. I les xifres encara són més esgarrifoses; un terç dels pacients no rep cap tipus de tractament, i al voltant de 38% rep un tractament insuficient per pal·liar-los el dolor. Evidentment, tot això és culpa d’abordar d’una manera inadequada la qüestió del dolor crònic. Malgrat els grans avenços en teràpies del dolor crònic, avui dia encara hi ha molts pacients que no es beneficien de les oportunitats que brinda la medicina moderna per a tractar el dolor.

 

Potser un altre problema sigui precisament aquest, com mesurar el dolor. És a dir, sembla molt difícil, perquè la percepció del mateix dolor és diferent en cada persona, oi?

Sí, exactament. Aquesta és una qüestió de dues cares. El dolor no es pot veure. És a dir, vostè no pot veure una imatge del dolor, no pot quantificar-lo de cap manera. I això constitueix un gran obstacle, ja que molts metges pensen: «Si no ho puc veure, si no ho puc mesurar; no existeix, és una qüestió secundària». I això és un gran error i un problema terrible. No obstant això, els metges especialitzats en el dolor poden distingir entre els pacients que pateixen dolor crònic i els que pateixen un altre tipus de dolor.

 

I he parlat d’una qüestió de dues cares perquè en la seva pregunta hi ha un segon problema, i és que, com bé ha suggerit, la percepció del dolor canvia en cada pacient. En un pacient el dolor pot semblar insuportable i, en un altre, el mateix dolor amb la mateixa intensitat, li pot semblar tolerable. Per tant, la formació dels metges per a reconèixer el dolor i la seva intensitat és essencial. Nosaltres tenim qüestionaris, instruments…, etc. De fet, avui dia hi ha un munt d’eines per a reconèixer i mesurar el dolor.

 

Actualment, en alguns països com Espanya la crisi econòmica té una incidència directa en els serveis de salut i això acaba sent un gran obstacle per a tot el que comentàvem. Davant d’aquesta circumstància, quines alternatives tenim?

Amb la pressió de les retallades sobre els serveis socials és més important que mai destacar [o considerar] l’impacte econòmic del dolor crònic. Necessitem inversions en la investigació del dolor, en l’educació i en la formació dels metges. Però també calen inversions en els centres especialitzats per a la prevenció del dolor crònic, el tractament i la seva posterior rehabilitació. El missatge que cal transmetre és que a menys dolor crònic, menys sofriment i, per tant, més productivitat (recordem que el dolor crònic afecta més de 80 milions de persones). És un objectiu assumible, però evidentment requereix una inversió prèvia.

 

 

Imatge del congrés (foto: Sílvia Farreny)

 

Així doncs, és molt important que s’informi a la societat sobre el dolor crònic…

Per descomptat. El dolor crònic és el principal problema de salut a Europa. Tot i que el dolor agut pot ser considerat com un símptoma d’una altra malaltia o lesió, el dolor crònic és un problema específic de salut, una malaltia en si mateix. Per aquesta raó, hem d’explicar als mitjans de comunicació que el dolor crònic és un tema molt important. Cal pensar en això i també cal tractar d’apropar aquest concepte als polítics, ja que al final són ells els qui decideixen en què s’invertiran els diners. Cal prioritzar el dolor crònic, perquè a més d’afectar un gran nombre de persones, suposa uns costos enormes per a la UE.

 

En molts països es prioritza malament i deixa de invertir-se, per exemple, en tractaments eficaços, en quina situació creu que està l’Estat espanyol respecte al tractament del dolor crònic?

Segons el meu punt de vista, la Societat Espanyola del Dolor està treballant d’una manera molt correcta i intenta convèncer les diferents esferes polítiques sobre la importància del dolor crònic.

 

A l’Estat espanyol (més particularment en algunes regions com Galícia, Andalusia o Catalunya) aquest tipus de projectes per a fomentar la consciència social i millorar els tractaments dels pacients amb dolor crònic tenen molt d’èxit. No obstant això, encara hem de fer molts passos per tal d’aconseguir un gran pas i millorar aquesta situació de manera generalitzada.

 

I a escala internacional, en quina situació ubicaria l’Estat espanyol en la lluita contra el dolor crònic?

Crec que Espanya està al mig. No esteu entre els països capdavanters, perquè encara hi ha moltes coses per a millorar. Podria ser molt millor, està clar. No obstant això, no és un dels països que ens preocupen especialment. Em refereixo a la classe de països en els quals el pacient no té l’oportunitat de sotmetre’s a cap tipus de tractament, o no rep cap tipus d’atenció mèdica. En aquest aspecte, i tenint en compte la situació internacional, crec que l’Estat espanyol està en el bon camí i que si s’inverteix més en ciència i salut, fins i tot aconseguirà una posició millor.

 

Sílvia Farreny, sòcia de l’ACCC, va acudir al VIII Congrés de la Federació Europea d’Associacions Internacionals per a l’Estudi del Dolor gràcies a una beca de l’European Union of Science Journalists (EUSJA).

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *