El Museu de la Ciència CosmoCaixa de Barcelona va acollir el passat 11 de juny la desena edició de la Jornada PerCientEx, un projecte coordinat des de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) i el Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), amb el suport de la Fundació “la Caixa”.
La jornada va arrencar amb la benvinguda de Valentí Farràs, director de CosmoCaixa, que va situar l’acte en el context dels deu anys de trajectòria de PerCientEx. Farràs va recordar que, durant aquesta dècada, la divulgació científica ha canviat profundament, així com també ho ha fet la tasca comunicativa dels propis investigadors. Tot i aquestes transformacions, va remarcar que continua sent essencial posar en valor els avenços que la ciència aporta a la societat, especialment en un moment marcat per la desinformació i la polarització.
Núria Coll, vocal de periodisme científic de l’Associació Catalana de Comunicació Científica, va completar la benvinguda i va defensar que la comunicació de la ciència no s’ha de limitar a explicar descobertes o avenços, sinó que també ha d’incorporar una mirada crítica sobre com es fa la ciència. En aquest sentit, va subratllar, el periodisme watchdog pot reforçar els mecanismes de control del sistema científic i contribuir a defensar-ne la integritat.
PerCientEx, un espai de trobada entre periodisme i recerca
Verónica Couto i Michele Catanzaro, organitzadors de la jornada, van repassar breument la trajectòria de PerCientEx, nascut com un espai de comunitat i de diàleg entre recerca, periodisme i investigació científica. L’Observatori PerCientEx té com a objectiu identificar i recollir treballs periodístics d’excel·lència sobre ciència, tecnologia, salut i medi ambient en l’àmbit iberoamericà, donar-los visibilitat i inspirar noves vocacions en el periodisme científic. Actualment, la seva base de dades ja aplega més de 300 articles.
En aquesta edició, el focus es va situar en el periodisme de vigilància, una pràctica que examina el funcionament social de la ciència i posa llum sobre fenòmens com la venda d’autories, els conflictes d’interès, el plagi, la desinformació, els abusos sexuals o altres formes de mala praxi. Tanmateix, Catanzaro va insistir que aquest tipus de periodisme no es limita a denunciar irregularitats, sinó que també pot contribuir a defensar els drets dels investigadors, reforçar la confiança en la ciència com a procés social i obrir el debat sobre com combinar transparència i credibilitat.
Els incentius que pressionen el sistema científic
Pilar Paneque, directora de l’Agència Nacional d’Evaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA), va abordar el paper dels sistemes d’avaluació científica en la promoció de la integritat. Va assenyalar que una part del problema prové d’un model d’incentius massa centrat en la publicació, el factor d’impacte, el nombre de citacions i altres indicadors quantitatius. Aquesta pressió, resumida sovint en el lema “publicar o morir”, pot generar efectes adversos com mercantilització del coneixement, hiperproductivitat, cultura de la immediatesa i fins i tot industrialització del frau.
Paneque va explicar que la legislació universitària aprovada el 2023 ha donat a les agències d’avaluació, com l’ANECA, eines per impulsar reformes en els criteris d’avaluació, tot i la complexitat i les resistències al canvi. La transformació, va apuntar, no pot recaure només en una institució, sinó que exigeix una responsabilitat compartida i un diàleg obert amb tota la comunitat científica.
La directora de l’ANECA va situar el debat dins del moviment internacional de reforma sistèmica de l’avaluació, amb iniciatives com CoARA, i va defensar que cal reconèixer una pluralitat més gran de contribucions científiques, no només les publicacions acadèmiques.
Aquest canvi, segons es va exposar, hauria de contribuir a reduir la pressió sobre les carreres investigadores i a fomentar una cultura més centrada en les bones pràctiques, la qualitat i la responsabilitat col·lectiva. També es va remarcar el paper dels investigadors dins dels grups de recerca, així com la necessitat que les institucions assumeixin la seva funció de vigilància, protecció i, quan calgui, sanció.
La compra de prestigi científic i el cas saudita
La intervenció de Mira Petrovic, investigadora de l’Institut Català d’Investigació de l’Aigua (ICRA), va posar sobre la taula un cas paradigmàtic sobre la compra de prestigi científic per part d’universitats de l’Aràbia Saudita a través de la manipulació d’afiliacions d’investigadors altament citats, una pràctica de la qual ella mateixa va alertar després de rebre una oferta.
Durant més d’una dècada, institucions com la King Abdulaziz University i la King Saud University van oferir remuneracions a científics d’altres països perquè declaressin una afiliació principal amb aquestes universitats, tot i continuar treballant als seus centres d’origen. L’objectiu era escalar posicions en rànquings internacionals, com el de Xangai, que utilitzen el nombre d’investigadors altament citats —els Highly Cited Researchers, o HCR— associats a cada institució com a indicador de prestigi. Segons va exposar Petrovic, aquesta estratègia va aprofitar la manca de control de Clarivate, l’empresa que analitza dades bibliogràfiques i elabora aquests llistats, i va posar en evidència fins a quin punt els indicadors quantitatius poden ser manipulats quan es converteixen en objectius institucionals.
Tot i que el cas de les afiliacions saudites era conegut des de feia anys en alguns entorns acadèmics, no va provocar una reacció institucional contundent fins que va arribar a la premsa. Petrovic va recordar el paper del periodista Manuel Ansede, d’El País, en la investigació d’aquesta trama, que va contribuir a trencar el silenci al voltant d’unes pràctiques sovint normalitzades o silenciades dins del sistema científic. Tot i que no hi van haver sancions, la pressió pública va tenir impacte i les afiliacions qüestionades van disminuir dràsticament i Clarivate va acabar excloent més de mil investigadors de la llista d’investigadors altament citats del 2023.
El cas va servir per plantejar el paper que han d’assumir les institucions davant les males pràctiques —no només evitar el frau, sinó també impedir que es consolidin conductes dubtoses— i per evidenciar la por de molts investigadors a denunciar-les en un sistema altament endogàmic.
Abusos, poder i espirals de silenci dins la ciència
Rodrigo Pérez Ortega, periodista de Science, va defensar que el periodisme científic ha d’examinar no només els resultats de la ciència, sinó també les condicions en què es produeixen. Qui exerceix poder, qui queda silenciat i quins abusos poden quedar protegits per la jerarquia, l’endogàmia o la por són elements clau per entendre el funcionament de la ciència com a fenòmen social.
En el cas dels abusos sexuals i altres formes de mala conducta, va remarcar que el periodisme ofereix una via externa a l’acadèmia, adreçada a la societat, capaç d’amplificar veus que sovint no tenen accés als espais institucionals. Aquesta independència permet escapar de les dinàmiques internes que, en alguns casos, promouen espirals de silenci.
Pérez Ortega també va vincular la vigilància periodística amb altres debats ètics sobre el passat i el present de la ciència com el paper de societats científiques en l’eugenèsia i el racisme científic, la revisió crítica de noms d’espècies vinculats a figures ofensives, la repatriació de restes humanes o el retorn de fòssils i espècimens obtinguts en contextos de colonialisme científic.
Aquests casos, va defensar, obliguen a preguntar-se d’on provenen els materials de recerca, quines relacions de poder els han fet possibles i quines responsabilitats tenen avui les institucions científiques.
Transparència, formació i responsabilitat compartida
La jornada va culminar amb una taula rodona oberta al públic, en què una de les preguntes centrals va ser com evitar que la crítica a la mala ciència es converteixi en una arma contra la ciència mateixa. Les intervencions van coincidir en tres pilars clau: col·laboració, transparència i formació. Institucions, comitès d’ètica, universitats, agències avaluadores, revistes, editorials, personal investigador i societat comparteixen la responsabilitat de protegir la integritat científica.
El debat també va assenyalar algunes febleses estructurals del sistema, com l’opacitat d’alguns comitès d’ètica, l’endogàmia, el silenci, la impunitat i la precarietat. Espanya, es va dir, és un dels països —juntament amb Itàlia— més afectats per aquestes dinàmiques de mala praxi, però també un dels contextos on hi ha més moviment per revertir-les. En aquest marc, es va remarcar que la confiança en la investigació es construeix explicant bé la bona ciència i això, vol dir explicar també com es finança, quins interessos hi ha en joc, quins passos se segueixen i quins mecanismes de control existeixen.
La jornada va tancar amb la certesa compartida que la confiança pública en la ciència no depèn que el sistema sigui infal·lible, sinó que sigui capaç de detectar, reconèixer i gestionar abusos i errors. En aquest sentit, PerCientEx va reivindicar el periodisme científic de vigilància rigorós, independent i just com una peça necessària per garantir una ciència més honesta, transparent i socialment responsable.