L’ACCC organitza, juntament amb Ciment Català, una visita a les pedreres perquè les persones associades coneguin d’aprop els projectes de restauració.
Sabíeu que hi ha una part de la Barcelona preolímpica enterrada al Garraf? A l’estiu del 1987, es va iniciar el projecte de construcció de la Vil·la Olímpica, fet que va comportar l’enderroc de l’antic barri industrial d’Icària, al Poblenou. Una fracció dels materials van acabar formant part del projecte de restauració de la pedrera Las Cuevas. Però, comencem la crònica pel principi.
Encara no són les nou del matí, de dijous 22 d’octubre de 2026, quan ens trobem davant de la impressionant instal·lació de tractament i preparació d’àrids de la pedrera la Falconera, gestionada per l’empresa Molins. Tot i ser al cor del Parc Natural del Garraf, de moment ens envolten pols i soroll. Fa més de 100 anys, que les tres pedreres del Garraf extreuen àrids, en substitució de l’extingida explotació de Montjuïc. Al massís, predomina la pedra calcària poc porosa, que permet obtenir àrids resistents i durables, que consumeixen menys aigua i ciment, reduint així la petjada ambiental i els costos de producció.
Portem ja uns minuts escoltant a l’Albert Avellaneda, director de Ciment Català i és inevitable fer-se les primeres preguntes. Què són exactament els àrids? Per a què serveixen? Per què són tan importants? En poques paraules: són sorres, graves, còdols o pedra triturada que s’extreuen de la terra. Són la base de la fabricació de materials de construcció com el formigó, el morter sec o el ciment i, després de l’aigua, la segona matèria primera més consumida. Set quilograms al dia per cada habitant de Catalunya. Voleu més dades?
Font: Ciment Català [Associació Catalana de Comunicació Científica]
Tota aquesta activitat però, té com a data de finalització l’any 2029, quan caduquen els convenis que la regeixen. Des de Ciment Català i les empreses que gestionen les tres pedreres, Molins, Holcim i Portland Valderribas, s’està treballant per acordar una prórroga. Una pròrroga a la que veïns i ajuntaments de la zona s’oposen per les molèsties i els problemes de salut que, aseguren, els generen les pedreres, degut a la pols i a les detonacions. «En els últims 10 anys, les tres empreses han invertit 16 M € per a reduir les afectacions a l’entorn. Les voladures es controlen amb sismògrafs i internament apliquem un llindar de vibracions molt més exigent que el que imposa la normativa. Pel que fa a la pols, es reguen les pistes, s’han instal·lat radars als camins per regular i sancionar l’excés de velocitat dels nostres camions, les cintes de transport són tancades i entitats acreditades controlen periòdicament la qualitat de l’aire», ens expliquen.
I si les pedreres tanquen? Quines alternatives per a substituir-les hi ha? La resposta és categòrica. «Viables i sostenibles? Cap». Lluís Inglada, director de l’Àrea de Gestió i Innovació del Territori de l’Institut Cerdà, també ens acompanya durant la visita i ens resumeix els principals resultats de l’estudi que han dut a terme. «De les 118 pedreres actives de Catalunya, 37 podrien constituir una alternativa. Això sí, caldria realitzar importants inversions per a augmentar-ne la productivitat, fet que tindria un gran impacte en els espais naturals. I tot i així, només cobririen entre el 65 i el 75% de la producció de les pedreres del Garraf. La resta s’hauria d’importar d’altres comunitats autònomes, apujant costos i generant més emissions». Per a construir una escola o un hospital, calen 500 viatges d’un camió carregat d’àrids. Les pedreres del Garraf es troben a 30 km de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Extracció, però també restauració
Una altra de les reclamacions que fan els veïns i les veïnes és la restauració dels espais naturals i la recuperació dels terrenys, un cop s’aturi l’explotació al 2029. Però, de fet, restaurar forma part de l’activitat normal de les pedreres i és el motiu que ens va portar a organitzar la visita, conjuntament amb Ciment Català, entitat col·laboradora de l’ACCC des de fa més de 20 anys. I la trobem a les tres pedreres. La Falconera de Molins, Las Cuevas de Holcim i Vallcarca de Portland Valderribas.
La manera com es restauren les pedreres ha evolucionat molt al llarg dels anys. A finals dels 80, no es restaurava fins que no s’havia esgotat tot el front. Després, s’omplia el forat de runa (recordeu la Barcelona preolímpica sota el Garraf?) i es cobria amb una capa vegetal. «La norma era com més verd millor. El problema és que no s’era molt estricte amb el que es plantava, mentre creixés ràpid i fes verd, i ara tenim zones restaurades amb espècies invasores. Veieu la palmera d’allà al fons?», ens assenyalen a Las Cuevas.
Vista d’una zona d’explotació de la pedrera Las Cuevas, gestionada per Holcim, amb una àrea restaurada a finals dels 80, al fons. Detall d’una palmera, espècie invasora, a la zona restaurada. Actualment, s’està treballant per eliminar-ne la seva presència. [Associació Catalana de Comunicació Científica / Marta Pulido Salgado]
A Europa, només hi ha dues espècies nadiues de palmeres. Una d’elles, el margalló (Chamaerops humilis), es cultiva en un hivernacle per a plantació a La Falconera de Molins. De les setanta hectàrees d’explotació d’aquesta pedrera, ja se n’han restaurat cinc en una primera fase. «La segona tindrà una superfície de set. Comptem amb un laboratori per explorar quin tipus de residus i materials donen millors resultats en la restauració. Per a nosaltres és molt important donar a conèixer la tasca que fem, per això aquesta nova zona tindrà un espai divulgatiu, i també treballarem en la recuperació de la tortuga mediterrània». I és que, a les pedreres, no només treballen per recuperar el paisatge en termes de flora, sinó també de fauna.
Si als 80 el criteri era el verd, a principis dels 2000 es buscava que la restauració s’integrés a l’entorn. Ara es vol anar més enllà i protegir les espècies, creant diferents entorns adaptats a allò que necessiten. De fet, a Las Cuevas, observem que hi ha espais restaurats on s’han deixat parets escarpades, de roca viva i sense vegetació. Qui prefereix aquest ambient? El còlit negre (Oenanthe leucura). «És una au a la qual li agraden les pedreres, perquè habita pedregars àrids i penya-segats». El massís del Garraf ha patit grans transformacions per l’activitat humana. Amb l’abandonament de les masies i els camps agrícoles, la vegetació va recuperar terreny, fent que el còlit cada vegada es veiés menys. No obstant això, amb l’activitat de les pedreres, es va tornar a observar la seva presència. «Treballem conjuntament amb experts, universitats i centres de recerca i actualitzem constantment els projectes de restauració amb dades. En el cas del còlit, fem un seguiment de les zones que habita, de manera que quan planifiquem la restauració, procurem crear corredors que les connectin, perquè es pugui moure i expandir-se».
Diferents models de restauració a la pedrera de Las Cuevas. A l’esquerra, treballs d’excavació a les terrasses on es farà aportació de terres i plantació amb criteris definits per ambientòlegs. Es prioritzaran espècies com el llentíscle, el margalló i les plantes aromàtiques. A la dreta, paret vertical, favorable al còlit negre.
[Associació Catalana de Comunicació Científica / Marta Pulido Salgado]
El còlit negre, però, no és l’única au protagonista del projecte de restauració. A l’abril, quan des de l’ACCC ens vàrem reunir amb Ciment Català per començar a parlar de la visita, va sortir un altre nom: l’àliga cuabarrada (Aquila fasciata). A la pedrera Vallcarca, de Portland Valderribas, ens expliquen com han creat zones de nidificació i de caça. «Amb la col·laboració d’un biòleg expert, fem un seguiment de les àligues. Això ens ha permès estudiar el seu comportament i detectar que en època de cria, redueixen la seva zona de vol, ja que la femella es queda al niu, mentre el mascle surt a caçar». Si no troben prou aliment, abandonen els ous, ja que no els poden tirar endavant. «Amb el nostre projecte, busquem que això no passi i creem entorns favorables, on hi hagi menjar. A més, entre gener i març, quan crien, parem tota activitat que hi interfereixi». I com si els haguessin xiulat les orelles, la parella d’àligues apareix planejant al cel blau. «Sempre surten quan hi ha visites. Sembla que les tinguem entrenades». Això, o és que ja és l’hora de dinar i elles també tenen gana.
Àliga cuabarrada planejant sobre la pedrera Vallcarca, gestionada per Portland Valderribas.
[Associació Catalana de Comunicació Científica / Marta Pulido Salgado]