Veus de l’ACCC per Anna May Masnou
No cal que us expliqui que és una de les obres més conegudes de Richard Dawkins, divulgador científic i polemista incansable del Regne Unit. Ni que aquest any se’n celebren els 50 anys de la publicació original. Ni que se n’han fet moltíssimes edicions i traduccions. Ni que era una anomalia que no fos disponible en la nostra llengua i que ara, per primera vegada, es tradueixi al català. Ni que aquesta edició incorpora un nou epíleg de l’autor —que encara ronda per aquests mons— i unes notes en què aclareix moltes coses i respon als seus crítics, i que són gairebé com un altre llibre.
No cal que us ho expliqui, perquè això ja ho sabeu. O ho sabreu si mireu la pàgina de l’editorial. Sabeu que parlo de El gen egoista.
El que us voldria explicar són quatre curiositats que em van cridar l’atenció mentre llegia el llibre per primera vegada.
Primer. Em va agradar molt la manera com Dawkins escriu. Juga amb els dobles sentits, amb un punt provocador, i dona per fet que el lector ha entès els conceptes que explica i pot anar una mica més enllà, fent-ne les interpretacions que vulgui. És molt bo explicant les coses. Fa servir exemples i metàfores perquè les idees quedin clares, però després deixa espai perquè el lector en faci les seves pròpies extrapolacions. I això m’agrada especialment.
Segon. Em va semblar una idea surrealista però genial això que, segons Dawkins, som «màquines de supervivència dels gens». És a dir, que els gens ens han construït per poder sobreviure al llarg dels anys i dels segles i, sobretot, per poder-se reproduir. Tots els éssers vius som, d’alguna manera, aquestes màquines dels gens, algunes més ben adaptades que altres a uns ambients determinats. Em sembla fascinant pensar-me d’aquesta manera.
Tercer. El concepte d’estratègia evolutivament estable em sembla una manera molt potent d’explicar els equilibris entre diferents comportaments dins d’un grup. Per exemple: què passa si en un grup hi ha molts individus covards, que amaguen el cap sota l’ala a la primera de canvi? I què passa si n’hi ha molts de valents, disposats a posar-se al davant i lluitar pels seus principis? I això es pot portar a molts altres terrenys. Més individus fidels i atents a la parella, o més individus infidels i amb ganes perpètues de lligar? Més individus disposats a perdonar, o més rancorosos, que no obliden mai qui els ha fet mal? No dic que Dawkins parli de tot això exactament així, és clar. Però és una de les coses que em va fer pensar el llibre: com determinats comportaments poden mantenir-se en equilibri dins d’una població.
Quart. Des que em vaig llegir el llibre, ara em miro el món d’una altra manera. És cert. Miro les formigues i penso: mira, aquestes obreres, que van buscant menjar per alimentar la reina que deu ser al niu. O miro els pollets cridant al niu i penso: mira, qui crida més fort serà, segurament, el primer que tindrà la boca plena quan arribin els pares amb el menjar. O miro el niu d’orenetes que tinc just a la teulada de davant de casa i penso: mira, les orenetes que hem vist tot l’estiu per aquí, volant totes juntes, marxaran a la tardor cap a terres més calentes i, d’alguna manera, sabran tornar aquí a la primavera. Ara ja no puc mirar aquestes coses exactament de la mateixa manera.
I, per acabar, dir-vos que és un llibre que recomano a tothom. Hi aprendreu alguna cosa, segur. I sempre va bé fer un repàs de biologia de batxillerat i, sobretot, de teoria de l’evolució. Però, més enllà de tot això, crec que llibres com aquest també serveixen per mirar el món amb una mica més d’atenció. Per fer-nos preguntes sobre coses que tenim davant dels ulls cada dia i que, sovint, no ens parem a observar. Ja sigui de nosaltres mateixos o de tot el que ens envolta. I això, en un món ple d’informació —i també de molta desinformació—, no és poca cosa.