Els passats 17 i 18 de novembre, el II Congrés de Ciència Ciutadana va reunir al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) institucions, investigadors, comunitats i administracions en una jornada que va mostrar un panorama en plena efervescència. I és que Catalunya està deixant de considerar la participació ciutadana com un complement per convertir-la en una peça central de la recerca i la presa de decisions públiques.
Lluny de limitar-se a ser un espai on compartir experiències, mitjançant taules rodones, tallers i més d’una trentena de microxerrades, el congrés va servir per dibuixar un retrat coral d’un moviment que creix, s’institucionalitza i assumeix reptes que fins fa poc semblaven llunyans com impactar en les polítiques públiques, consolidar estructures estables en institucions científiques, incorporar pacients en la recerca biomèdica, detectar fenòmens ambientals a gran escala i, sobretot, generar coneixement útil per a la societat.
Un ecosistema madur que encara creix
La sessió inaugural va constatar l’estat de maduresa del sector. Figures com Rosa Arias (Science for Change), Diana Escobar (Ajuntament de Barcelona) i Anna Higueras (Ideas for Change) van coincidir que Catalunya és pionera en projectes de ciència ciutadana, molts dels quals formen part de xarxes europees i segueixen metodologies replicables i on les iniciatives públiques conviuen amb propostes comunitàries i privades.
Rosa Arias va incidir en un punt que va ser transversal a tota la jornada: “La ciència ciutadana és ciència igual.” Arias va insistir que aquest model no és un apèndix ni un gest participatiu simbòlic, sinó que hi ha mètodes de validació rigorosos, protocols i processos que garanteixen la qualitat de les dades.
Un dels reptes que es va posar sobre la taula és l’accés a la ciutadania. Com evitar la discriminació? Com involucrar ciutadans que no utilitzen tecnologia? Com estendre aquest model a tothom? La resposta, segons Anna Higueras, implica implicar a les comunitats existents, des d’entitats fins a associacions veïnals. També passa per formar investigadors que, sovint, no saben com incorporar processos participatius en els seus projectes.
Quan la participació transforma
A l’àmbit de la salut, la ciència ciutadana ha revelat la importància de donar veu als pacients. Experiències com la Comunitat de Pràctica en Parkinson mostren que participar en recerca no només enriqueix els estudis, sinó que genera autoestima, motivació i un fort sentiment de pertinença.
Un dels debats més estratègics va posar el focus en com institucionalitzar la ciència ciutadana dins dels centres de recerca. En aquest marc, representants de diversos centres de recerca van compartir experiències sobre com incorporar la participació dins l’estructura institucional.
L’exemple de l’Institut de Salut Globa de Barcelona és especialment significatiu. A partir de diverses unitats d’innovació, divulgació i experiència del pacient, ISGlobal ha creat un hub específic que acompanya investigadors i els ajuda a integrar la participació des del disseny dels projectes.
Des de Vall d’Hebrón Institut de Recerca (VHIR) i l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), Sara Mas i Michela Bertero van compartir com s’ha impulsat la formació en metodologies participatives i la creació de nous perfils institucionals dedicats a fer de pont entre recerca i ciutadania. En tots els casos, la participació deixa de dependre de voluntats individuals i passa a formar part d’una estructura reconeguda i avaluada.
Pel que fa a l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu, Begoña Nafria explicava com la institució que, per la naturalesa dels seus pacients, va iniciar aquest camí ja fa anys. A més, va subratllar Nafria, en pediatria, salut mental o malalties rares, la participació és condició indispensable. Els primers intents van ser puntuals i intuïtius, però ara estan definint processos sòlids que situen el pacient al centre i que busquen un impacte que vagi més enllà de la recerca transformant també el model assistencial.
Veïns que esdevenen guardians de l’ecosistema
La gestió ambiental també va tenir un pes destacat en el congrés, amb múltiples exemples que mostren com la ciutadania pot complementar, i fins i tot transformar, la mirada institucional sobre el territori. Des del seguiment de la biodiversitat fins a la detecció d’espècies invasores o la renaturalització de les platges metropolitanes en un context d’estrès turístic, les comunitats locals s’estan consolidant com a aliades en la monitoratge del medi. La seva aportació no es limita al registre de dades, sinó que també detecten problemes emergents, aporten contextos que sovint escapen a l’observació científica i contribueixen a orientar prioritats de gestió.
Daniel Palacios, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), va explicar que en el seguiment dels ecosistemes dunars de la costa metropolitana la ciutadania ha passat a ser una peça clau. Les aportacions de les persones que freqüenten aquestes platges amb fotos d’espècies, avisos d’invasores o canvis detectats al llarg de l’any, han permès a l’AMB ajustar actuacions i orientar la gestió ambiental amb més precisió. “Les dades es posen al servei de la gestió”, va resumir Palacios, subratllant que la informació recollida pels veïns té un impacte directe en les decisions tècniques i de planificació.
Projectes com BioplatgesMet, impulsat per l’Institut Metròpoli, l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) i l’AMB, o iniciatives veïnals com el “Control comunitari integrat de la vespa velutina a Collserola” presentat per Cristina Junyent, van evidenciar que, quan la ciutadania participa, el territori deixa de ser un espai gestionat des de la distància i esdevé un ecosistema compartit on tothom hi té un paper.
Quan les dades canvien d’escala i de sentit
El congrés també va oferir una mirada decisiva sobre com la ciència ciutadana està redefinint la generació i l’anàlisi de dades en àmbits tan diversos com les ciències de la Terra, la qualitat de l’aire o les ciències socials computacionals. Si abans la recerca participativa es basava sobretot en voluntaris i mostrejos puntuals, avui la frontera és híbrida i observacions ciutadanes, algoritmes, sensors i supercomputació treballen plegats en un mateix ecosistema de coneixement.
Es van posar sobre la taula preguntes que estan reconfigurant el camp: hem substituït qualitat per quantitat? Com es poden harmonitzar dades massives i heterogènies? I fins a quin punt cal redefinir la idea mateixa de fiabilitat quan les dades provenen d’un espectre tan ampli de participants?
Les respostes apunten al fet que aquest volum creixent de dades generades per ciutadans requereix noves eines computacionals i estàndards d’anàlisi. No es tracta només de gestionar més informació, sinó d’aprendre a interpretar-la bé. En aquest sentit, Jaume Piera (ICM-CSIC) va parlar d’un autèntic canvi de paradigma en el que “molts punts en un mapa” no són un problema, sinó una oportunitat. Tot i que les observacions disperses poden contenir més errors, la reconstrucció i fusió de dades permet obtenir una imatge molt més precisa que la basada en mostrejos puntuals. A les ciències naturals, va recordar, els processos són llargs, i les dades recollides en un sol moment també poden ser esbiaixades.
Per això, Piera va reivindicar la importància dels observatoris participatius de llarg recorregut, capaços de combinar continuïtat temporal, cobertura territorial i implicació comunitària. Un model que es veu limitat pels cicles curts de finançament competitiu, però que, si s’enforteix, pot transformar profundament la manera com construïm coneixement sobre el territori.
Dins aquesta nova manera d’entendre la participació, el treball amb escolars va emergir com una peça fonamental. Les escoles aporten una combinació única de curiositat, continuïtat i capacitat d’observació que difícilment es troba en altres col·lectius. Quan els infants i joves participen en projectes de ciència ciutadana mesurant biodiversitat, fent seguiments de platges o registrant espècies urbanes, no només generen dades valuoses, sinó que amplifiquen l’impacte social del projecte tot involucrant famílies, transformant mirades i creant hàbits de responsabilitat ambiental des de ben petits. A més, la investigadora Sílvia Manrique (Universitat Politècnica de València) va remarcar com el professorat, sovint amb experiència en recerca, esdevé un aliat clau per integrar metodologies científiques al currículum i dotar els projectes de continuïtat.
Plataformes com MINKA van demostrar el seu paper essencial a l’hora d’estructurar i donar valor a les dades ambientals generades per la ciutadania, convertint-les en informació útil per a la gestió pública. El congrés va remarcar que el seu potencial s’amplifica quan aquestes eines digitals es connecten amb espais de proximitat com biblioteques, centres cívics o escoles, que actuen com a punts d’entrada per a persones que no utilitzen aplicacions o xarxes socials. Malgrat la seva utilitat, persisteixen reptes com l’exclusió digital i la dificultat de mantenir la implicació en projectes de durada limitada. Per això, es va destacar la importància d’entendre aquestes plataformes no només com a aplicacions, sinó com a espais de comunitat, dissenyats per afavorir una participació inclusiva, continuada i accessible a tothom.
La comunicació va alçar-se com un element clau per garantir la participació. Cal combinar formats visuals com infografies, mapes i vídeos curts, amb accions presencials i acompanyament comunitari mitjançant ambaixadors locals, facilitadors o centres de proximitat. La participació només arrela quan la ciutadania entén què s’està fent, per què és important i quin retorn obtindrà. Per això, els projectes que celebren resultats, expliquen històries reals i mantenen un diàleg constant són els que generen major compromís.
Un nou paradigma en construcció
Si hi ha una qüestió que va travessar el congrés va ser la de l’impacte. Què és exactament? Com es mesura? Les ponents i participants van coincidir que l’impacte va molt més enllà de generar dades. L’impacte implica transformar mirades, empoderar comunitats, reforçar la confiança i influir en les polítiques públiques. També vol dir combatre la desafecció, que apareix quan la ciutadania percep que la seva contribució és insuficient o que les institucions no hi donen resposta.
A Catalunya, la tradició associativa, la xarxa d’escoles i l’expansió de plataformes com MINKA creen un terreny especialment favorable. Tot i així, persisteixen reptes importants com estabilitzar el finançament, formar els equips de recerca, institucionalitzar pràctiques participatives, reduir biaixos i consolidar observatoris que puguin mantenir-se més enllà dels projectes puntuals.
El Congrés de Ciència Ciutadana 2025 va deixar una conclusió clara: el país viu un canvi de paradigma. La recerca ja no es concep només des dels laboratoris, sinó des de la col·laboració entre institucions, ciutadania, escoles, empreses i administracions.
És un camí que requereix temps, estabilitat i visió estratègica. Però que, com va quedar palès, ja està generant un nou imaginari col·lectiu. Un en què la ciutadania no només observa la ciència, sinó que la construeix.
El II Congrés de Ciència Ciutadana de Catalunya és una iniciativa impulsada per ISGlobal, Science for Change i Idees for Change, amb el suport de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona. L’esdeveniment ha comptat també amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sabadell i de la Fundació “la Caixa”, i l’Associació Catalana de Comunicació Científica hi ha participat com a mitjà col·laborador.