Post del soci Jaume Vilalta
Dèiem en l’entrega anterior que, en anar de la vida al tema i no al revés, Quèquicom va marcar un gir radical respecte als programes divulgatius que es feien en televisió. Per delimitar els temes i no acabar retrocedint fins a Pangea per tal d’explicar la fusta, vàrem adoptar el lema “L’experiència delimita la ciència”. Explicar allò que en el reportatge ha agafat vida i ens ha encuriosit, o bloquejat, perquè no sabem què és.
Ara, amb alguns exemples de demostracions, veurem quins models mentals podem usar per fer senzills conceptes complexos.
Jugar amb el plaer de descobrir i no donar-ho tot fet i resolt és una bona estratègia. El divulgador no hauria de ser pedant. Si arriba amb un objecte a la mà i ens diu «Això és un meteorit», ja està, ja podem passar a una altra cosa. En canvi, si diu, «Ui!, he trobat això i no estic segur de si és un roc, un fòssil o un meteorit. A veure, provem. Li tirem unes gotes d’un àcid… no fa escuma. No és calcari, difícilment serà un fòssil… És molt dens… Provem amb un imant?», i anem avançant junts, tots ens hi impliquem. Potser no és res de nou per un expert, però sí que ho és per al profà i si ho fas amb “arte povero”, de manera senzilla i amb objecte a l’abast, l’espectador es convertirà en un divulgador amb la família o els amics. Compartir la passió per descobrir és la millor llavor que pots sembrar.
Explicar-ho és la millor manera d’entendre-ho
La clau que et farà notar si vas bé és posar-te en el lloc de l’espectador i veure si podrà explicar a un tercer el que ha entès. Aquest exercici et du a pensar noves maneres de comunicar, a cercar bons exemples i a triar les paraules que s’ajusten millor al nivell de comprensió de les persones a qui t’adreces.
Les demostracions
Quan vàrem fer el capítol “La M.A.T., penjats d’un fil” volíem saber si una línia elèctrica de molt alta tensió era ecològicament raonable. Després que un reporter examines aspectes paisatgístics i ambientals, el presentador, Marc Boada†, es pregunta: Per què una línia de 440.000 volts i no unes quantes a poca tensió? Replicant dues viles a diferent tensió demostra la relació entre voltatge i pèrdua energètica en els cables de transport elèctric.
En l’anterior fragment de vídeo queda clar que a més voltatge menys dissipació d’energia per calor: a més alta tensió, més eficiència. En aquest enllaç podeu accedir a l’episodi sencer.
Compartint casos concrets, el públic veu que la ciència (i el coneixement en general) serveix per viure millor, i per prendre decisions raonades. Ara bé, no és tan fàcil intuir que un matemàtic està resolent els teus problemes. T’ho han d’explicar. I si ho expliques bé, és possible que algú digui: «No sabia que m’interessava aquest tema!». Sentir dir aquesta frase és el que més il·lusió et pot fer.
El poder de la metàfora
Quan al principi del programa comparàvem la molècula d’aigua amb el cap de Mickey Mouse, vam rebre queixes enèrgiques de professors que la representaven amb boles i bastonets; ara, en canvi, qualsevol divulgador pot dir amb naturalitat que la terra i la lluna són una parella de ball o que un virus és com una xeringa.
Comparar no és degradar la ciència
La imatge correspon al capítol “Fem memòria”, on amb el bagul dels records s’explica com fixem les percepcions i els conceptes. Els records són targetes que van entrant a l’interior. Cadascuna d’elles pot estar fixada a un o a diversos fils. Si no hi ha un fil del qual estirar, amb el temps s’esborren. Aquests fils poden estar associats als sentits (per exemple, l’olor), a les emocions, a les similituds… Si el primer contacte que tens amb un plàtan és perquè vas relliscar amb la seva pell, el recordaràs per sempre. Si un altre dia els tastes, tindràs dues llinyes (fils de pescar) per recuperar voluntàriament el fet.
El divulgador reparteix fils de pescar, no enciclopèdies
Alguns fenòmens es poden explicar fent un experiment per comparar-lo tot seguit amb un altre procés que no podem visualitzar. Per exemple, a partir de la sublimació inversa del iode (experiment factible) vam explicar per analogia la formació de la neu en els núvols (procés no reproduïble en un plató normal).
Històries amb cor
Els reportatges són ideals per explicar històries amb ajut de la ciència. L’emoció fa parar atenció i obre les portes a la raó. El millor camí és explicar històries de persones. La física de la fona entra millor si la dispara David sobre Goliat. El cordó que dóna vides és un bon exemple de com el procés de curació d’un nen amb leucèmia desperta l’interès per saber què són les cèl·lules mare i entendre com s’obtenen i apliquen gràcies a la donació de cordó umbilical.
En el plató, en canvi, expliquem ciència amb l’ajut d’històries. Una demostració pot ser impecable, però no es pot seduir des de la més freda racionalitat.
A més, les anècdotes són fàcils de retenir. Per exemple, el fòsfor es va descobrir destil·lant pipí en un intent de trobar or utilitzant ja la metodologia química, no per alquímia.
Moltes vegades cal entrar pel cor per arribar al cervell
Contant històries facilites l’associació d’idees i ajudes a lligar cada concepte nou amb un de prèviament assimilat pel receptor. Com en la Bíblia, les millors palanques són la paràbola i la metàfora. Ara bé, una metàfora només funciona si estar segur que el receptor té els referents per entendre-la.
El diccionari de la ciència
Ja hem dit que el llenguatge és un codi que cal anar aprenent, o sigui, que si la gent no coneix el diccionari de la ciència, tu has de conèixer el seu.
El diccionari universal dels humans és relativament breu, però molt versàtil.
Per a qualsevol persona el jo es troba al centre de l’univers. Els altres són a fora. Inconscientment pensem: I a mi què m’importa això que em diuen? Jo hi guanyo o hi perdo? Per a mi és bo o dolent? El nucli soc jo, després venen els meus; en el segon cercle, vosaltres; més enllà ells i, finalment, allò. Un allò que sovint comporta la més absoluta deshumanització de les persones.
Has d’aconseguir que el receptor projecti el seu jo cap als elements de la teva narració, que poden ser objectes simbòlicament es comportaran com a protagonistes i antagonistes del conflicte, o bé persones reals.
Barri Sèsam
Tenint això clar, el Quèquicom usa el model bàsic de relació amb el món que compartim totes les cultures: atracció-repulsió; empaitar-fugir; encaixar no-encaixar, equilibri-desequilibri, activar-desactivar; a dins-a fora; superior-inferior; néixer-morir… En definitiva, Sesame Street.
El Quèquicom explica la major part de la ciència jugant amb la balança i les seves múltiples expressions; el podi; el pany i la clau; el pastís a repartir; la punxa i el tap; un vehicle que erra el camí o té un accident i se l’ha d’ajudar; un castell assetjat pels dolents (figura que els bons som nosaltres és clar); el semàfor; la palanca; la cremallera… i poca cosa més. En versions diferents, però no crec que treballem més que amb una dotzena de models i una mica de poesia visual. Però fixeu-vos que el semàfor ja és un llenguatge codificat que no coneix un nen o qui visqui en un lloc sense cotxes.
No t’ho creguis a la primera
Els humans tendim a repetir de la mateixa manera allò que ens van ensenyar. Però si vols ser un bon periodista o divulgador no t’ho creguis a la primera. El fet que «sempre s’hagi explicat així» no implica necessàriament que sigui la millor manera.
L’avantatge de construir maquetes i models és que has d’atribuir a tot objecte i a cada una de les seves parts una funció determinada. Cada cosa ha de tenir un rol concret en la narració. En el pessebre cada figura jugar un paper i es mou quan toca. És realment necessari posar-hi un pou de petroli? Si el poses, el nen Jesús passarà a segon pla. És el que volies? Aquest mètode posa en qüestió moltes imatges mentals fixades i força la creativitat.Quèquicom es podria definir com una agència publicitària de conceptes complexos, amb un director que tenia un coneixement bastant limitat de la ciència i que, potser per això, mai va creure cegament en models universalment adoptats. Hi ha un cas particularment revelador.
La bàscula de l’addicció
Ens van trucar el director de l’antiga presó de Figueres per dir-nos que allà hi tenim fervents seguidors, uns quants assassins, alguns narcotraficants, atracadors i gent que, si no t’agafa mania, és encantadora. Que si volíem anar a fer-hi una conferència. I efectivament, hi vam anar. El que més els havia agradat del Quèquicom era el capítol La bala de l’addicció i concretament l’explicació de per què cal anar incrementant la dosi, que té una gènesi singular. (Més endavant trobareu l’enllaç al fragment concret, però convé que continueu llegint).
Els metges ens van suggerir de representar la droga com una muntanya russa, primer l’efecte és alt (representat pel primer turó), però a cada presa la resposta va baixant (els turons són cada cop més baixos) i l’addicte necessita dosis més i més altes. Si no les obté, desenvolupa la síndrome d’abstinència, que és un infern. Quan, just abans d’encarregar el model a fusteria, vàrem fer un assaig en una maqueta senzilla, vaig dir: Ho sento, però a mi això no em quadra. No explica la síndrome d’abstinència. No n’hi ha prou que cada un dels cims sigui cada cop més baix. Amb el “mono”, vagoneta i via haurien d’entrar sota terra… I la dosi? Com representem l’increment de dosi? Calia trobar una manera diferent d’explicar que la droga t’altera la percepció de la vida.
L’Ignasi Arribas†, l’assessor científic, va proposar la bàscula de l’addicció. La vida oscil·la entre moments positius i negatius, però sempre retorna a un punt central. La droga fa bascular l’agulla (que era una canyeta de beguda) cap a sensacions desconegudes, però té un cop amagat, un piu ( diu “tope” en el dibuix) que fa que la canyeta es torci i ja no retornem al centre, sinó que a cada viatge ens quedem més escorats cap a la part negativa. Per això, haurem de prendre més droga cada cop. Doncs ara a molts centres de desintoxicació s’utilitza aquesta imatge.
És el poder de la metàfora.
I, al final, la paraula
Des del moment que entrem en el terreny de la comparació o la metàfora entrem en el món simbòlic, en un joc. Una tetera pot ser una cèl·lula encara que no presenti el nucli o que les cèl·lules no tinguin nanses, depèn del que expliquem. I són les paraules les qui doten cada cosa de significat. Un glaçó passa a ser un meteorit que orbita al voltant d’una bombeta simplement perquè ho diu el presentador i l’espectador entra en el joc.
Anys més tard, recordaràs aquella tarda remota en què Quèquicom et va dur a conèixer el gel en un meteorit; un fil que aniràs estirant fins a recordar el que et van explicar. I ho expressaràs en paraules.
I així tornem a la idea inicial: l’objecte no és més que una imatge en mans de persones.
Una imatge val més que mil paraules… però una imatge, amb una paraula, val més que mil imatges