El cinema de ciència ficció apropa la ciència a la societat

Post del soci: Raül Toran, President de l’ACCC

El passat 6 de juliol vam tenir en la sessió de #UnaVentanaAlaCiencia, organitzada per CosmoCaixa amb la col·laboració de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), a Mónica Garcia Massagué, directora general de la Fundació Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, ens que organitza el Festival de Sitges. Amb ella parlem de cinema, ciència ficció i ciència! ¿La ciència ficció ens acosta a la ciència? Què hi ha de ciència en el cinema de ciència ficció i fantàstic?

El Festival de Sitges s’ha consolidat com el gran festival internacional de cinema en temàtica de cinema fantàstic i de ciència ficció. Creus que la ciència ficció i el cinema fantàstic poden acostar temes científics a la societat?

Sens dubte, el filtre de la literatura o el cinema de ciència ficció apropa temes científicament complexos a la societat. De fet, aquestes trames porten a una pràctica real o especulativa el fet científic, o bé revesteixen crítiques socials (econòmiques, religioses, etc.) a través d’aquesta fantasia projectada. Per exemple, la distinció de classes que projecta ‘Gattaca’ sobre la base de la puresa genètica; la fi de la humanitat i la rebel·lió de la natura en títols com ‘The Girl with all the Gifts’; els universos paral·lels, els forats de cuc i la sostenibilitat del planeta com a temes de ‘Interestellar’; etc.

Tenim pel·lícules com Matrix, Gattaca, Blade Runner 2049 o pel·lícules d’animació com El viatge de Chihiro, aquestes tres últimes les veurem en el cicle de cinema d’estiu a CosmoCaixa, que ens acosten diversos temes com la modificació de l’ADN, la robòtica, etc. El cinema actual de ciència ficció s’avança als avenços de la ciència?

La ciència ficció es distingeix per la seva capacitat d’especulació. La diferència amb la fantasia és que aquesta no recorre al fet científic per donar una explicació a una trama. Allò que ens preocupa pot ser un fantasma, un ésser mitològic o un monstre fruit de la nostra imaginació. Amb la ciència ficció recorrem al seu llenguatge o les seves teories per explicar la base d’una història, encara que com no necessita ser fidel a la veritat estrictament ja que estem davant d’una obra de creació (cinematogràfica o literària), l’especulació ens permet apuntar a totes les direccions. Així doncs, ens trobarem amb obres que anticipen aquesta realitat futura o probable i encerten i altres que quedaran suspeses en el temps, pendents que la ciència rebati o no les seves propostes. És clar que el cinema actual de ciència ficció és capaç d’avançar-se la ciència, a l’igual que Julio Verne va ser capaç d’anticipar els mòduls lunars en la seva obra “De la Terra a la Lluna”.

Quina pel·lícula estrenada al Festival de Sitges que tingui més rigor científic i que s’acosti més a la veritat destacaries? I alguna fora de festival?

M’agradaria destacar dos títols, encara que tots dos tenen en comú aquesta suspensió de la credulitat pròpia de la ciència ficció, però que qui sap si algun dia seran històries amb una base científica més real. El primer d’ells ens parla de la criogenització, la preservació de la memòria i del cos. Es tracta de la producció espanyola ‘Projecte Lázaro’, projectada en 2016. Em va impressionar per la detallada explicació científica respecte a quins teixits i quins òrgans tenen capacitat de recuperació després d’un llarg període de criogenització i quins no i havien de replicar-se en conseqüència, per tal de recuperar el model humà més fidel a l’original que havia entrat a la cambra de refrigeració. En certa manera vaticinava que era impossible recuperar un 100% de l’ésser humà que passava pel procés, després d’un llarg període de temps, tant per depreciació orgànica com per afectació mental (el teixit cerebral no era immune al pas del temps, tampoc). El segon és ‘Moon’ de Duncan Jones, una òpera prima que es va projectar en 2009 i en la qual ja es barregen temes com la recerca de fonts d’energia alternativa; la interacció humana amb la intel·ligència artificial i la clonació humana. Aprofito per recordar que Gattaca també va passar pel festival el 1997. Fora del festival situaria una obra com ‘Interestellar’ de Christopher Nolan, que va comptar amb l’assessorament científic del físic teòric Kip Thorne, el treball va inspirar el guió de la pel·lícula.

Creus que la ciència que conté una pel·lícula pot fer que la gent es desenganxi de la història o és un atractiu més? Ens pots dir si Gattaca o Matrix tenen una mica de ciència real, o no es basen en cap principi científic?

L’aparença de versemblança és, precisament, el que fa atractives les històries de ciència ficció. En certa manera, l’espectador fa un pacte de credulitat i accepta com certes les teories que se li presenten perquè al cap i a la fi ‘semblen’ versemblants. Pel que fa als títols que esmentes, ‘Gattaca’ es basa en els simples anàlisis d’ADN i la selecció i manipulació genètica per millorar la raça humana. La qüestió és que aquesta base científica serveix per orquestrar una distopia que esperem que mai tingui lloc, encara que seria científicament plausible i m’atreviria a dir fins i tot amb els avenços actuals de la ciència. ‘Matrix’ és una altra història. Estem parlant d’un entorn basat en la intel·ligència artificial en el que aparentment les màquines tenen suspesos als éssers humans per capturar la seva energia, alhora que hi ha un món ‘real’. Tornem a l’ús de conceptes científics coneguts però la volta de rosca en aquest cas és encara més increïble.

¿En l’edició d’enguany, que tindrà lloc entre el 8 i 18 d’octubre, quines pel·lícules destacaries i recomanaries pel seu contingut en ciència i tecnologia? Com ​​aneu a abordar la possibilitat d’un repunt de COVID-19?

Encara és aviat per avançar títols. Acabem de ‘tornar’ del mercat virtual de Cannes i estem valorant centenars d’opcions. El que sí puc avançar són dues tendències que segurament es veuran reflectides en la programació final: la ciència ficció russa, basada en viatges espacials i la presència alienígena i la intel·ligència artificial, al costat de la humanització de la robòtica. Des de la meva perspectiva un dels temes més suggerents des de la creació de vida apuntada per Mary Shelley i el seu ‘Frankenstein’. En resposta a un possible rebrot de la pandèmia comptem amb un acord amb una de les principals plataformes virtuals, que ha sortit al rescat de molts festivals afectats de ple pel confinament. Es tracta del Festival Scope, que està dissenyant sales virtuals que ens permetin reproduir la projecció física en un entorn online.

Molts dels temes que es repeteixen en la programació de Sitges són els morts vivents (zombis), vampirs i la figura del “monstre” de Frankenstein. Quina ciència podem trobar en aquestes pel·lícules? Quina versió de Frankenstein creus que s’ajusta més al llibre?

Aquí hi ha diversos temes: d’una banda, hi ha la família dels infectats, que té una aparença zombi però la base és científica. Pot ser efecte d’un fong invasor com en la pel·lícula esmentada anteriorment: ‘Melanie, the girl with all the gifts’; pot ser fruit de la química, com a ‘Train to Busan’; o un experiment mèdic fallit com a ‘The cured’. Aparentment són zombis però no deixen de ser malalts infectats i les seves històries no estarien molt allunyades de la situació que estem vivint actualment. Després hi ha el clàssic zombi, el mort que torna del més enllà, de vegades justificat en una catalèpsia no diagnosticada o bé ja en el terreny de la fantasia en un mort que torna a la vida (fora de tota explicació científica). M’agradaria afegir que aquestes icones clàssics del terror (vampirs, zombis o els cèlebres personatges de la Universal) encarnen els terrors clàssics i tenen una acceptació universal. En altres paraules, mai passen de moda, mai moren. Sense anar més lluny, en els últims mesos hem vist fins a tres propostes diferents d’homes llop i dues de vampirs. Són històries llegendàries i és sorprenent com es poden trobar noves mirades sobre aquests mites i llegendes, que els llancen de nou al nostre imaginari. Pel que fa a l’adaptació cinematogràfica més fidel a l’obra de Mary Shelley seria, des de la meva perspectiva, precisament el ‘Frankenstein’ de Mary Shelley (1994), dirigida per Kenneth Branagh. El seu exercici recordava al realitzat per Francis Ford Coppola amb ‘Dràcula’ de Bram Stoker, imatge del nostre 50è aniversari, per cert.

Per què creus que ens agraden tant les pel·lícules de ciència ficció i cinema fantàstic?

Per la seva capacitat d’evasió per a la ment racional. Ja sigui a través de la ciència ficció i la seva aparença de versemblança o la fantasia, que exigeix ​​una suspensió total de les nostres barreres racionals. Aquestes propostes són un estímul per al pensament lateral i alhora apel·len a instints bàsics com la supervivència, el terror, l’instint de protecció … El meu professor de cinema, el gran Mirito Torreiro, sempre deia que davant les més terrorífiques es posava a prova el nostre nivell de escoptofilia sàdica o, dit d’una altra manera, la capacitat que tenim de sentir plaer o distanciar-nos davant del sofriment projectat a la pantalla. En qualsevol cas, estem davant la mateixa fascinació que ens causaven els contes infantils. Després d’aquesta etapa, la ciència ficció i la fantasia en general mantenen aquest apetit per la creativitat, tingui o no una base real.

Ens pots avançar alguna novetat cinematogràfica molt científica o tecnològica del Festival de Sitges d’aquest any?

L’edició d’aquest any és singular perquè apostem per un format híbrid, en el qual combinarem projeccions i actes presencials amb una translació virtual. En certa manera viurem una mena d’univers Matrix en què combinarem aquestes dues propostes. Seguim creient en els festivals com esdeveniments reals, físics, punts de trobada de professionals i aficionats, en definitiva. I la nostra principal aposta organitzativa va en aquesta direcció, sens dubte. Dit això, el context de la pandèmia ens condueix a complementar l’aforament que pugui quedar seriosament minvat per les restriccions sanitàries. S’hi sumen altres arguments de pes com que una part de la nostra audiència encara no se senti còmoda assistint a actes amb multituds de gent; o, en el pitjor dels casos, que es produís un important rebrot, el qual ens portarà de nou a un escenari de confinament. En resum, l’edició virtual de Sitges va conviure amb la real i a el mateix temps constituirà una xarxa de seguretat davant la incertesa que encara planeja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *