Entrevista a Xavier Duran, soci número 1 de l’ACCC

Diego de la Vega (D): Quan, com i per què neix l’ACCC?

Xavier Duran (X): L’ACCC va néixer als anys noranta, a principis, suposo. Hi havia un cert boom del periodisme científic a Barcelona aleshores. Jo col·laborava a La Vanguardia, al Suplement de Ciència amb Vladimir de Semir [primer president de l’ACCC]. A més, portava les pàgines de ciència del setmanari El Temps de València. Ja des de finals dels vuitanta va començar a haver-hi certa activitat entre els que ens dedicàvem al periodisme científic, tot i que érem pocs. Per això vam pensar en crear una associació a imatge d’altres que ja existien a l’estranger.

Xavier Duran

D: Quines, per exemple?

X: Recordo la dels Estats Units i la d’Escòcia, però crec que n’hi havia altres d’anglosaxones. Nosaltres érem una cosa modesta i pensàvem en fins on podíem arribar per a promoure el periodisme científic, el debat i tenir influència als mitjans. Perquè malgrat que hi havia un boom, pensàvem que als mitjans no es prestava tanta atenció als temes científics com en altres temes. Hi havia molts temes que es podien tractar amb una mirada científica, però molts mitjans no hi apostaven. Si ho feien, era en moltes ocasions perquè hi havia una persona al darrere, com era el cas de Vladimir de Semir. Jo recordo que Carles Francino, quan ja era a TV3, va dir, en un debat que vam organitzar amb l’ACCC, que a Canal+ hi havia dues persones a la redacció amb formació científica, però que era casualitat; no els havien agafat per això. Això sí, quan els arribava informació científica, els anava molt bé per entendre els temes. Els mitjans normalment no s’ocupaven d’això. No hi pensaven. 

Aleshores, la idea que teníem era: “hem de fer alguna cosa” i ens vam començar a trobar diverses persones d’aquest ram. Segur que em deixo algú, però així que jo recordi ens vam ajuntar en Josep Català, que va morir fa uns anys, en Santiago Ramentol, que era professor de periodisme científic a la UAB, en Vladimir de Semir, en Josep Nieto, que treballava a La Vanguardia, en Salvador Llopart, dedicat després més a temes de cinema i cultura, la Cristina Ribas, en Lluís Reales, en Ramon Folch, la Mercè Piqueras, en Joaquim Elcacho, en Luis Ángel Fernández Hermana, en Jaume Estruch, editor. Tots aquests i algun més que ara no recordo ens vam reunir un dia al Col·legi de Periodistes per començar a parlar-ne; però clar, tots teníem la nostra feina. Si érem vuit, deu o dotze, els que fóssim, en Luis Ángel s’enfadava perquè convocava reunions i només hi assistíem tres de nosaltres, ja sigui perquè els altres no havien pogut o no se n’havien recordat. Però amb insistència, i també gràcies al fet que sí que hi havia reunions productives, la cosa va anar avançant. Recordo que va ser en Ramon Folch qui va tenir la idea d’anomenar-nos Associació Catalana de Comunicació Científica en comptes de Periodisme Científic, perquè era una cosa més àmplia [uns anys més tard]. La idea era que hi hagués, no només periodistes, sinó també científics. 

D: De fet, l’associació espanyola, per exemple, es va dir de “periodisme científic” durant molts més anys, cert?

X: Sí. De fet, la majoria dels models que existien eren de “journalist”. La nostra idea era fer una cosa més àmplia perquè érem pocs periodistes, i també coneixíem alguns científics interessats en la divulgació. Per exemple, en Josep Peñuelas, en Joandomènec Ros, en Ramon Folch o en David Jou. La idea era que se sumessin al projecte, a veure si aconseguíem ser almenys 30. Ara ja veus, som més de 400! També recordo que a mesura que anàvem avançant, vam necessitar uns estatuts. Crec que vam agafar els de l’associació escocesa com a model; no en teníem ni idea de com fer uns estatuts, nosaltres. Això sí, vam fer-hi alguns canvis, perquè a l’escocesa es parlava de fer una reunió anual a Glasgow… [riu].

Va haver-hi algunes discussions perquè dèiem “tots els territoris de parla catalana”. Jo estava en una revista de València, El Temps, on hi havia gent procliu a fer-se sòcia, o també n’hi havia a les Balears. I a alguns els feia por per si dèiem això o allò. Al final el compromís va ser que l’associació estava oberta, no als territoris dels Països Catalans sinó a tots els territoris de parla catalana, i qui se sentís implicat que s’unís i qui no, no. Vaig fer soci a Henry de Lumley, el francès de les coves de Talteüll, al Rosselló, famoses per les restes paleontològiques. Recordo que el vam aconseguir convèncer perquè la quota a ell no li suposava un problema, i li feia gràcia ser-hi -sovint deia que ell havia descobert el primer català, l’home de Talteüll. I així vam començar a pactar el que podíem fer, i a poc a poc l’associació va anar tirant endavant.

També recordo que hi havia unes petites despeses i que en Josep Català, que llavors havia deixat els diaris i s’havia establert pel seu compte i ho va avançar un parell de vegades. Era poca quantitat, però s’havia de pagar per endavant. També va ser important la presència d’en Jaume Estruch, perquè tenia molt de coneixement com a editor i de tipus legal, associatiu, sobre com s’havia d’orientar. I bé, també, encara que queda una mica més lluny, en Luis Ángel estava ja molt ficat en el món digital i, per tant, veia que per allà s’havia d’anar fent alguna cosa.

Així doncs, vam aconseguir fundar l’ACCC els 8 o 10 socis inicials. A mi, no sé per què, em van donar el carnet número 1 de soci. No me’n vaig adonar fins fa ben poc. Fantàstic, és un honor, però em degué tocar per atzar.

D: El carnet número 2 el té Vladimir i el número 3 la Deborah Hap.

X: Ah sí! La Deborah Hap. Ella estava a EFE i també venia a aquestes reunions. Amb els membres de l’associació coincidíem en rodes de premsa, i després entre tots els que hi érem fèiem algun sopar. La Deborah Hap escrivia sobre temes de ciència a EFE.

Una altra persona interessant també era en Ramentol. Jo el segueixo a Twitter, perquè fa comentaris; pocs, però molt encertats. Recordo que molts anys enrere li llegia els articles a la “Hoja del Lunes”, on feia comentaris de política internacional, però jo no el coneixia de res. Era molt equilibrat, tant antifeixista com anticomunista i bé, pioner en periodisme científic a la universitat.

D: Aquest petit grup de 10 persones inicials, com us vau conèixer?

X: Cadascun és una història diferent. Mira, a Vladimir de Semir el coneixia perquè el meu pare era periodista de La Vanguardia. A través del meu pare el vaig anar a veure per col·laborar just quan havia acabat la carrera. En Lluís Reales estava amb ell, el vaig conèixer en aquell moment. En Ramentol era a l’Avui, un diari que volia potenciar molt la informació científica. També tenien en Josep Català, a qui coneixia d’abans. De fet, em van proposar anar a treballar allí, però no vaig voler perquè jo aleshores feia classes en una escola. Amb en Luis Ángel, ens vam anar coneixent. Amb la Deborah Hap coincidíem a les rodes de premsa. També coneixia en Jaume Estruch perquè estava a Editorial Labor i m’havia proporcionat alguna entrevista a algun dels autors. A la Mercè Piqueras no recordo quan la vaig conèixer, però era molt activa en divulgació. Amb en Luis Ángel recordo que anàvem a unes tertúlies al bar Bauma, que està o estava al Carrer Roselló amb Diagonal. Hi havia més científics com el físic Javier Tejada. Després, la idea era que a l’ACCC s’hi unissin empreses i entitats, perquè tenien més pes i podien pagar alguna cosa més. Els inicis van ser modestos. Ha vingut després gent molt activa i així estem.

D: Tinc entès que vas ser el primer secretari, no?

X: És possible, ja ni ho recordo.

D: Com era la feina en aquell moment?

X: Era molt senzilla. Ens deixaven la correspondència al Col·legi de Periodistes, hi havia una persona que ho rebia en el nostre nom. Fèiem jornades i debats sobretot. Al principi eren per ressaltar que la ciència importa, però després també les fèiem sobre temes concrets per a posar-nos a debatre, per exemple, temes de medi ambient. Es tractava de fer activitats que cridessin l’atenció, que fossin útils i intentar influir perquè els mitjans donessin importància a la informació científica.

D: Clar, llavors al principi l’associació va estar enfocada més cap als mitjans, cert?

X: Sí. La idea era mostrar que aquests temes eren importants, intentar promoure’ls i que es tractessin amb rigor. Fèiem una publicació pròpia, els papers de l’ACCC.

D: Al principi fèieu moltes activitats al Col·legi de Periodistes?

X: Sí, allí fèiem les reunions, els debats i alguna jornada. No és que omplíssim la sala, però bé, eren útils. Després es va crear, en paral·lel o al marge, el grup de periodistes ambientals, on hi havia en Ramentol, i l’Elcacho i altres. Per exemple, hi havia en David Collantes, que ara fa comunicació a l’Hospital de la Mar, la Maria Josep Picó, en Jordi Martí, que va arribar a ser cap d’informatius de la SER, l’Antonio Madridejos, que no sé si es continua dedicant a això, en Jose Luis Gallego, que ha publicat uns quants llibres. Era un grup que no és que fos molt actiu, però ens trobàvem i per al que ens servia bàsicament era per comentar temes entre nosaltres.

D: Al principi quina relació hi havia amb les universitats?

X: La relació amb les universitats era estreta perquè a la UB teníem a la Rosa Martínez al gabinet de comunicació, una de les més veteranes; l’Esther Crespo, que estava a la politècnica; l’autònoma encara no estava molt ben muntada; i altres universitats encara no existien com la Pompeu Fabra; i amb les privades no ens relacionàvem tant. Bàsicament teníem relació amb aquestes dues, la UB i la UPC. A la politècnica tots els temes que fan són científic-tecnològics i a la UB, molts ja ens coneixíem i estàvem molt en contacte.

D: I amb centres de recerca, teníeu relació directa?

X: Sí, però sobretot amb coneguts personals que tenien un interès particular. Recordo per exemple en Josep Peñuelas o en Joan Albaigés del CSIC, i d’altres d’alguns centres del CSIC o el CREAF. Sobretot, eren iniciatives personals, no era com ara. I bé, els hospitals per exemple no donaven tanta informació. Això no sé si era perquè no s’investigava tant o perquè no era tan fàcil. També hi havia els periodistes de salut que feien temes generals de medicina. Altres universitats com la Rovira Virgili o la de Girona encara no existien o començaven a caminar. No crec que tinguessin ni gabinets ni molta activitat de comunicació.

D: Des del principi, l’ús del català com a idioma de comunicació era un objectiu?

X: Sí, crec que de fet als estatuts hi havia el compromís de promoure-ho. En català hi havia L’Avui o El Temps i hi havia obres divulgatives importants que en altres idiomes fins i tot no existien perquè no els feia falta. Però per exemple la Història Natural dels Països Catalans de Ramon Folch quan la llegia un anglosaxó es quedava parat. Hi havia coses molt ben fetes com a Biosfera, que després es va traduir al castellà i a l’anglès. Jo insistia que llibres de divulgació se’n venien molt pocs, se n’editaven molt pocs i se’n traduïen molt pocs o gairebé cap. També era un objectiu promoure la divulgació en català, és clar.

D: Participàveu en la Setmana de la Ciència, oi?

X: Bé, això és curiós. Jo feia una secció al suplement de La Vanguardia que es deia Panorama de actualidad. Tampoc és com ara, que vas a internet i ho tens tot. Abans amb això i El Temps anava com un boig buscant notícies: Le Figaro, Le Monde, La Stampa… Una notícia que vaig posar va ser que a França se celebrava una vegada més la “Festa de la Ciència” per tot el país, amb moltes activitats a tot arreu, amb científics, comunicadors, etc. Llavors em van cridar de la FCRi i se’ls va ocórrer que “aquí podem fer alguna cosa semblant, així que et paguem el viatge perquè vagis a França a veure una mica com es fa això”. I bé, vaig anar a un parell de llocs o tres, com ara a Tolosa. Vaig veure una mica l’ambient i em van explicar el que feien. Hi havia activitats amb molta concurrència, però en altres els participants deien “bé, jo vaig a aquest poble i si venen quatre persones a veure’m, són quatre persones més que senten a parlar de ciència”. Vaig fer l’informe i des de la FCRi van començar a organitzar alguna cosa, al principi molt senzilla, però en poc temps, no sé quines entitats se’n van començar a fer càrrec, la Setmana de la Ciència va començar a tenir una certa envergadura. No tenia algunes coses que m’agradaven de França, de portar la ciència al carrer i que la gent hi pogués interaccionar durant una setmana, però no va anar malament. I des de l’inici, l’ACCC hi va participar.

D: Em sorprèn aquesta diferència entre portar la ciència al carrer o fer alguna cosa més des de dalt en format xerrada o conferència.

X: Si, al final tampoc és que tinguéssim més mitjans. Però la idea era això, primer que fos útil perquè eren temes d’actualitat i fèiem una mica de pressió, dins de la modèstia, cap als mitjans i entitats perquè anessin incorporant la ciència. Era un dels objectius, és clar.

Des del principi, el que també vam voler va ser formar part d’una entitat internacional. I això recordo que va costar perquè al no ser d’un país independent havíem d’anar a través d’un altre. Recordo que l’associació britànica estava a l’associació europea i vaig preguntar: “Mònaco és una nació i Escòcia és una regió?”. Llavors no podies ni tan sols apuntar-te a la llista de correu si no era a través de l’associació espanyola. Però al final es va aconseguir entrar a l’EUSJA i accedir a tots els avantatges de cursos, congressos, etc.

D: Com eren la ciència, el periodisme i la divulgació en aquest moment?

X: A veure, cal reconèixer que vist en perspectiva ens preguntem nosaltres mateixos “com ens ho fèiem?”. És com si el teu avi et digués que no tenia on fer fotocòpies i tu te n’estranyessis. Al principi no hi havia internet, jo trucava aquí o allà preguntant i després anava a veure el científic, que em passava un article en paper, jo prenia nota, etc. És el que es feia. Evidentment avui és més còmode. Potser avui en un bon matí pots fer tres notícies, perquè consultes, mires, contrastes, etc. Però abans en podies fer una, si la volies fer bé. I a més, no des de la redacció, sinó sobre el terreny. Per tant, la ciència que es feia es basava en conèixer als contactes. Els dels gabinets ajudaven, però no era com ara, no es divulgava tant. Antigament tampoc es feia tanta recerca. A veure, se’n feia, hi havia gent important, però en el camp biomèdic, o en fotònica, ara no té res a veure el nivell de producció, la quantitat de gent, etc. Després buscaves informació en revistes, seguies més o menys l’actualitat, parlaves d’un tema i aquest et portava a un altre, una cosa et portava a una altra, feies una espècie de xarxa. Després, per buscar els experts perquè et poguessin assessorar sobre temes concrets, no els podies buscar a l’ordinador, sinó en llistes. Hi havia un Llibre blanc d’investigadors publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, que tenia tres volums, en el qual estaven tots els investigadors de les universitats amb el contacte, telèfon, els seus camps de treball, etc. Calia buscar-los.

També recordo els Press Release de Nature, per exemple, que ens arribaven a La Vanguardia en un sobre especial uns dies abans perquè tinguessis temps de preparar-ho. I després arribava la revista uns dies més tard. I ara, en canvi, ho tens al correu electrònic i pots escriure als autors i rebre resposta de seguida.

D: Creus que abans hi havia més relació personal entre la gent?

X: Sí, però saps el que passa, ara la relació també és intensa amb moltes persones. Envies un mail, al cap d’una estona tens resposta, o penses que ja respondrà quan li vagi bé. Abans, si trucaves i no contestava ningú era més complicat. Ara, si està de viatge, per exemple, pots enviar-li un mail. Ara és tot més immediat. Abans el ritme era un altre, ara s’ha de publicar ràpidament.

D: Com va ser l’arribada d’internet?

X: LaFCRi ens va fer una sessió a uns quants per explicar-nos què era internet al voltant del 1993. Ens van explicar com funcionava el correu electrònic i altres coses. Recordo que quan en vaig tenir potser et sortia que tenies “11 missatges nous” i llavors anaven baixant. Veies que s’anava omplint la barra de color: “6 de 11”, “7 de 11”, “8 de 11”, “plack, s’ha tallat”. Si un trigava molt deies “aquest m’està enviant un adjunt que no vegis com pesa”. Va ser un canvi. Hi havia dos pioners en aquest tema. Un era en Luis Ángel, evidentment, i un altre va ser en Vicent Partal, que no estava a l’associació, però portava VilaWeb que va ser la primera publicació digital. Va ser molt valent de muntar-ho i mira ara, l’envergadura que ha agafat. I en Luis Ángel va posar en marxa la revista en.red.ando. Si parlaves amb ell, era com un viatge a un futur més o menys pròxim. Va ser un primer pas. A més, la navegació era lenta i els dissenys eren horribles. Anaves al New York Times i era tot lletra. Era simplement com el paper posat a la pantalla. Bé, al principi la ràdio va ser com un diari parlat i la televisió va ser la ràdio amb imatge. Així que Internet també havia d’agafar el seu propi estil. 

D: Una de les coses pioneres en aquest sentit va ser la llista de l’associació no?

X: Sí, sí, i la gent era molt més activa que ara. Ara potser, clar, també hi ha molts més fòrums, tanta cosa, postgraus… Però jo recordo que cada dia hi havia una dotzena de missatges almenys.

D: I era menys institucional?

X: Sí! A més, hi havia molt de debat, enfrontaments de punts de vista diferents. A més, fins fa poc no es podien enviar arxius adjunts. Havies de posar un enllaç o enganxar-lo al cos. Era diferent, tampoc hi havia tanta informació sobre “el grup tal que publicarà tal”, crec que hi havia més debat sobre formes de veure les coses.

D: Sobre internet, per acabar, des de la teva perspectiva ho vas viure com una oportunitat o amb algun recel?

X: Si parlaves amb en Luis Ángel, semblava que ell ja hauria llençat tot el paper perquè la cosa anava per aquí, pel digital, i ja està. Però ho veies com una eina que al principi a alguns ens costava, perquè tenies l’ordinador que tenies, la connexió que tenies, aguantaves els xiulets que feia el mòdem… Era evidentment una eina que semblava que seria útil, però no podíem imaginar com evolucionaria al cap de pocs anys. El que sí que és veritat és que sempre m’ha preocupat l’impacte social, analitzar com influeix en les relacions o com podia utilitzar-se; no només això, sinó el fax mateix per a enviar missatges que no es podien escoltar. En unes certes ocasions el fax podia ser una eina de comunicació. No, no es veia amb recel, es veia com una cosa positiva però limitada en el moment. És tot un procés. Al principi gairebé tot era lletra, una imatge s’anava descarregant ratlla a ratlla. En Luis Ángel i en Partal et deien que als Estats Units anaven molt per davant.

D: Quins eren els temes més rellevants: ambiental, biomèdic, etc.?

X: Van començar amb la conferència de Rio, per exemple, buscant sortides als problemes ambientals, canvi climàtic, etc. També en aquesta època al març del 1992, si Rio va ser al juny, al març havia començat el programa de El Medi Ambient a TV3 amb Gas Natural, com a patrocinador. Al principi jo no hi era, hi havia en Joan Besson, però va ser una aposta important. Gas Natural era una altra cosa en aquell moment, però es van trobar les ganes a TV3 de fer alguna cosa en aquest camp i Gas Natural que tenia ganes de patrocinar una cosa així. Era un programa diari, breu, 3 minuts, de dilluns a divendres. Els companys li deien “en dos anys ja no tindràs temes” i en va durar 22 [el programa El Medi Ambient es va emetre fins el setembre del 2014, amb més de 5.000 programes, però Xavier Duran va continuar treballant a TV3 en informatius]. I això que la crisi del 2008 va anar-ho retallant. El que passa és que amb aquests temes havies de començar explicant coses bàsiques: “què és una deixalleria”, “què és l’efecte hivernacle”. A part d’informar una mica més àmpliament, havies d’anar a la base. La gent deia “això de l’ozó, què és?”. Els temes ambientals eren temes conflictius, perquè llavors, igual que ara, ningú volia un abocador o una planta incineradora al costat de casa. Els que estem en aquest camp vèiem el que arribaria o el que podria arribar i era necessari no només informar, sinó que la gent pogués intervenir en aquest debat científic general, no només ambiental. Si no té els coneixements, no podrà opinar sobre energia nuclear o sobre reproducció assistida, per exemple. Cal tenir uns criteris. Aquest era un dels objectius. Els periodistes escrits sempre estaven més per informar que per formar, encara que al final si informes també formes. Va començar també l’ús de la infografia, que també ha evolucionat molt, amb gràfiques, per a fer-ho més interactiu, més didàctic.

D: Quines publicacions especialitzades en ciència hi havia?

X: Mundo Científico, Investigación y Ciencia, New Scientist. Eren bastant útils.

D: He vist que vas publicar des del 1985 al 1990 els “Quaderns Tècnics”. Pot ser?

X: Ah, era una col·laboració, no ho publicava jo. Eren dos joves que volien fer una publicació que parlés també de temes tecnològics, però també per a radioaficionats, activitats que tenien el seu públic. Es va fer un esforç primer, però després va acabar.

D: I després vas començar ja a televisió.

X: Sí, després em va captar en Salvador Alsius per començar a col·laborar, i gràcies a ell vaig començar a fer alguna cosa per El Medi Ambient i altres col·laboracions. Després es va acabar la col·laboració amb Alsius però vaig anar al Més enllà del 2000. Vaig fer col·laboracions habituals a El medi ambient i el 1999 em van proposar dirigir el programa, i vaig seguir a TV3 molts anys. Els freelance, com era el meu cas, pensàvem “no, si vas a una empresa, si s’acaben aquests temes de ciència et posen a fer una altra cosa, el que sigui”. Però clar, amb el que no comptava és que podia arribar una crisi i va ser una sort de poder estar fix en un algun lloc.

D: En aquest moment a TV3, com deia en Carles Francino de Canal+, no hi havia una preocupació especial per la comunicació científica.

X: No, clar, ell ho havia dit de Canal+ i a TV3 era igual. Hi havia la Magda Valls, que va dirigir el programa El Medi Ambient durant un temps, era biòloga. Jo vaig tenir la sort d’entrar perquè com sempre dic “no cal ser el millor, si ets l’únic que coneixen ja és suficient”. Després vas fent una mica de forat amb temes de ciència. Al final dels meus anys a TV3 estava a la web, al portal de notícies. El problema és que no es busca un perfil concret. És a dir, es busquen redactors de mitjans digitals o d’informatius, però no es planteja “per a temes de ciència o economia o temes jurídics”. La gent que hi ha allí que s’ha especialitzat, alguns poden tenir estudis relacionats, uns altres s’han especialitzat perquè treballen en això des de fa molts anys i ho dominen, però no es busquen. Jo crec que la visió de qui té formació científica és diferent, jo no dic que sigui la més adequada sempre, però jo em trobo que quan proposes un tema, el que crida l’atenció no sempre és el que tu veus més rellevant. És un altre tipus de mirada. Com deia sempre Vladimir de Semir, “és la metodologia”. De periodistes científics n’hi ha de molt bons que no són de ciències perquè s’han reciclat, interessat o el que sigui. “La diferència és la metodologia” perquè si hi estàs ficat, sabràs on anar a buscar la informació. A mi una vegada em van dir “tu fas preguntes rellevants”. Jo preguntava coses des del punt de vista científic perquè són les que et planteges. Un exemple molt clar són els estudis epidemiològics. És evident que si A creix i B creix no vol dir que A i B depenguin l’un de l’altre, però pot haver-hi una connexió? Busquem-la. O, per què passa això? Perquè en aquest grup no s’han tingut en compte l’edat o l’estatus socioeconòmic. Que en els estudis aquests ja es fa així i si no, s’indica que és una de les limitacions. Potser d’A a B sí que hi ha una connexió, però no és directa i cal passar per A1, A2 i A3. Tu quant li preguntes a un científic “però això no podria ser?” per veure si està ben fet i et dirà “sí, això ja ho hem tingut en compte, per això hem corregit no sé què”.

Hi havia un estudi que deia que les emissions a causa de producció i consum de carn a Catalunya o Espanya eren menors que les generades a l’Índia. Clar, què havien fet? El percentatge de les emissions de la ramaderia aquí comparat amb la generada per la indústria era menor que a l’Índia, on hi ha molta menys indústria. Clar, si et poses a preguntar per emissions per càpita, la cosa canvia. Si no tens la formació o no has estat en aquests temes, te la poden colar, com passa si no ets especialista en economia o en política. O no et colen res i escrius una cosa molt consistent però falta aquella pregunta que aniria molt bé per a completar.

D: I ara, a més, se li suma la velocitat del periodisme.

X: A mi, quan llegeixo una nota de premsa m’agrada anar a l’article. Potser alguns articles no els entendré, però jo vaig allà a veure què posa. El portal 324.cat, on estic, és la web de notícies més vista en català. Sobretot quan hi ha coses concretes i especials com la Guerra d’Ucraïna, l’1 d’octubre, el judici del procés, la pandèmia, es veu que per a la gent és la referència. La sort és que, encara que cal ser ràpid, no hem de ser els primers, hem de ser els millors, els més rigorosos.

D: Quina relació tenia l’associació amb les institucions? Hi havia suport des de l’Ajuntament o la Generalitat? Hi havia canvis entre Joan Guitart o altres per exemple?

X: Això depèn molt de la persona. Quan salta un càrrec i posen a un altre depèn de si li interessa o no. Durant l’època Guitart es feien coses i hi havia una sensibilitat. El 91 o 92 es va crear la Conselleria de Medi Ambient, amb Albert Vilalta com a primer conseller. Va fer molta feina. Jo recordo que, amb les persones que van obrir camí o van tenir una sensibilitat, sí que hi havia relació o intercanvi, i amb uns altres no tant. Aquí jo també reconec que vaig estar al principi, però després m’he dedicat poc a l’associació i no serà gràcies a la meva tasca que ha arribat on està. Per tant, no sé com ha anat i hi haurà hagut moments difícils, però a poc a poc aquests temes s’han fet importants. S’han portat a terme grans iniciatives com contribuir a recuperar Vil·la Urània, per exemple. Coses que han agafat un nivell.

D: A nivell més personal, has escrit diversos llibres, què et va portar a comunicar-te per aquesta via?

X: Jo soc químic de formació. El meu germà és químic i tinc un cosí químic. El meu pare era periodista, així que l’ambient a casa sempre ha estat propici. Tot i que mi sempre em va agradar escriure, però al meu germà no, estant en el mateix ambient. Jo a vegades m’inventava diaris, m’agradava escriure i pensava “algun dia escriuré articles i llibres”. Com que era químic, pensava en la sortida més directa, que era el laboratori. Però a vegades sorgeixen oportunitats i s’ha de decidir per on tirar. L’ambient era propici, m’agradava escriure i vaig començar amb articles i col·laboracions i després, amb un llibre. El primer de tots va ser gràcies a Ramon Folch i a Enciclopèdia Catalana. Gairebé simultàniament vaig guanyar el premi d’assaig Joan Fuster amb el segon llibre. I així vas fent. Els fas perquè en tens ganes i creus que cal incidir en l’aspecte ètic i social, divulgar això i allò. Més endavant ja et surt algú que et proposa escriure un llibre concret. És la passió per escriure. I li dediques moltes hores, que les que podies haver dedicat a la família o altres coses, però ha anat així i així ha anat sortint. Penso que ha estat una sort poder dedicar-me a això i haver estat una mica més de 30 anys fent el que m’agrada. I a més en mitjans com la televisió, que ha anat evolucionant tant que t’has hagut de reciclar i has après moltes coses, com a editar tot sol des de l’ordinador. El que era abans carregar cintes per a ajuntar aquest tros d’aquí i aquest d’allà, ara és agafar l’arxiu digitalitzat i usar aquestes eines tan complexes per a editar-ho tu mateix. I també hi ha els mitjans digitals, on cada dia s’aprèn alguna cosa. Et dona l’oportunitat de conèixer a molta gent, de viatjar, de sentir parlar a gent experta de temes molt interessants. Ha estat molt enriquidor i fascinant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *