Castellano   English
19-09-2019

Il·lustració científica: de les pioneres a les natives digitals

Post de la sòcia: Henar Alonso-Marcos

La il·lustració científica uneix de forma visual un concepte científic de forma rigorosa i objectiva, de tal manera que allò representat es pugui comunicar amb exactitud i claredat. Així, la il·lustració esdevé un mitjà útil a través del qual expressar fins i tot els organismes i mecanismes més complexos, ja siguin partícules subatòmiques, cèl·lules microscòpiques, seccions geològiques, objectes inanimats, reconstruccions de formes extintes o procediments anatòmics i mèdics. 


Importància històrica i perspectives de gènere

 

Històricament, l’art d’il·lustrar plantes i animals va sorgir de la curiositat, per entendre el món que ens rodeja, fins arribar a convertir-se en una activitat econòmica o en un entreteniment o hobby. Només cal pensar en les pintures rupestres paleolítiques de cavalls, cérvols o bisons a les coves d’Altamira, el famós Megaloceros de Lascaux, a França, o en els jeroglífics dels egipcis. Durant el mandat d’Alexandre Magne (356–323 aC.) trobem les primeres il·lustracions d’anatomia a partir de les disseccions del metge grec Herophilus, i en el segle I aC. una col·lecció de 600 plantes medicinals il·lustrades per Dioscòrides a la seva obra De Materia Medica. Ja al Renaixement ens ve al cap Leonardo DaVinci i els seus estudis de plantes, d’anatomia i del vol dels ocells, i les il·lustracions de l’esquelet i els músculs de Vesalius a De humani corporis fabrica al segle XIV. Més tard van arribar els primers diaris de viatges dels exploradors a terres llunyanes: Étienne de Flacourt a Madagascar, Charles Darwin a bord del HMS Beagle o el biòleg alemany Ernst Haeckel, que va il·lustrar bellament milers d’espècies a Kunstformen der Natur. Cal dir que Haeckel, a més de complir científicament la descripció visual dels organismes, va crear alhora unes composicions artístiques en les seves làmines, de simetria, forma, color i ordre que estèticament segueixen vigents avui dia.

 

La predominança masculina en l’esfera pública i l’accés restringit a l’educació de les dones va provocar que molts dels científics i investigadors fossin majoritàriament homes, ja que la figura de la dona era relegada a les tasques domèstiques i de reproducció. Només algunes dones d’una certa classe social, amb tutors, marits o germans més progressistes, benestants i ja dins el món acadèmic, es podien permetre algun tipus d’educació. L’anomenada revolució científica dels segles XVI i XVII va transformar les visions antigues per assentar les bases de la ciència clàssica, popularitzant-se i formant part cada cop més de la societat dels segles XVIII i XIX. Tot i això, la concepció de dona ideal era la d’un “àngel de la llar”, que havia de guardar les formes socials i morals. Entre les ciències considerades apropiades per les ments femenines s’incloïen l’astronomia, la botànica i la geologia, ja que eren ciències més observacionals, sense –suposadament– tants desafiaments intel·lectuals com altres disciplines com la física o la química, per exemple. El discurs estereotípic tendeix doncs a representar la dona en un paper científic secundari, però algunes varen trobar en la il·lustració científica un mitjà de vida amb el que aconseguir dur a terme les seves investigacions.

 

 


Fig. 1. Il·lustracions d’Ernst Haeckel: Limúlids en blanc i negre i algues Siphoneae.


Les primeres il·lustradores

 

Abans de l’arribada de la fotografia i les tècniques modernes de reproducció, el gravat i el dibuix eren els mètodes més utilitzats per la visualització científica. Una de les primeres i més reconegudes il·lustradores va ser Maria Sibylla Merian (1647–1717). Nascuda a Alemanya de pares suïssos, Merian és considerada una de les iniciadores de l’entomologia moderna, especialment pels seus dibuixos sobre la metamorfosi de les papallones. El 1699, viatjà a Surinam, il·lustrant la fauna i la flora local durant un viatge amb la seva filla menor. De fet, les seves dues filles, tant Johanna Helena Herolt com Dorothea Maria Graff, es van dedicar també a la il·lustració. També germanes eren les Lister, Anna i Susanna, que van realitzar gravats exquisits de mol·luscs i petxines sota els ensenyaments del seu pare Martin Lister, publicats a Historiae Conchyliorum  el 1770 (Tobin, 2018).

 

Altres dones que van dedicar-se a la il·lustració científica com a activitat remunerada van ser l’escocesa Elizabeth Blackwell, que amb els beneficis obtinguts de les seves làmines pogué pagar el deute del seu marit empresonat; l’anglesa Sarah Stone amb il·lustracions de fauna d’Austràlia i del Pacífic o la suïssa Christine Jurine, dedicada a pintar els llibres del seu pare naturalista, especialment crustacis. I del pare al marit, l’americana Orra White Hitchcock va il·lustrar les obres del seu marit geòleg, a més de pintar els seus propis interessos: plantes, bolets i líquens. Mary Buckland va començar a interessar-se molt jove per la ciència, i proveïa de fòssils a George Cuvier mentre treballava al Museu d’Història Natural d’Oxford, etiquetant fòssils i estudiant zoòfits marins mentre publicava les il·lustracions dels estudis del seu marit a Reliquiae diluvianae (1823) i Geologia i Mineralogia (1836). Una altra apassionada dels fòssils fou Lady Eliza Maria Gordon-Cumming, aristòcrata i paleontòloga que va il·lustrar el peixos del període Devonià (Ewan et al., 2006).

 


Fig. 2. Il·lustracions de la metamorfosi, per Maria Sibylla Merian. 


Un cas especial fou el de la botànica anglesa Anna Atkins, considerada la primera dona fotògrafa que va publicar el seu propi llibre únicament amb cianotips d’algues al 1843. Durant l’època victoriana, l’estudi de la botànica era una activitat molt comú. Així, no és estrany que moltes científiques es dediquessin a la il·lustració de plantes i flors, com Susan Fereday i les algues de Tasmania; Isabella McHutcheson i les plantes de Hawaii; Sarah Featon i la flora de Nova Zelanda o Mary Emily Eaton i les cactàcies. Altres organismes d’interès, com els escarabats, van ser dibuixats per Doris Holmes Blake o les papallones de Margaret Fountaine. Pel que fa als ocells, l’escocesa Jemima Blackburn va il·lustrar 27 llibres, molts amb aquarel·les i litografies amb un estil semblant als dibuixos del famós ornitòleg Audubon. El sistema olfactori dels ocells va ser descobert gràcies a les disseccions i posteriors il·lustracions de Betsy Bang, un assumpte que havia sigut llargament qüestionat fins aleshores (Birkhead, 2012). Ben coneguda és Beatrix Potter, principalment per les seves contribucions a la literatura infantil amb el seus conills, però també va il·lustrar gran varietat de fongs, sent molt respectada al camp de la micologia (Waitling, 1998).

 

Veiem així que tant científiques amb formació acadèmica com les apassionades naturalistes, totes van trobar en la il·lustració científica una eina poderosa per contribuir al coneixement de les ciències naturals, a la identificació i classificació d’espècies i a obrir camins a les generacions futures.

 

 

 

Fig. 3. Il·lustracions botàniques d’Isabella McHutcheson i de Beatrix Potter. 


Consideracions tècniques i artístiques

 

Una bona il·lustració científica ha de ser informativa, ha de comunicar visualment tot allò que es descriuria en paraules i moltes vegades, a més, busca una certa qualitat tècnica i una bellesa artística, sense perdre el rigor. L’autor o autora de la il·lustració ha de fixar-se en els detalls, tenir habilitats observadores, i entendre profundament els organismes o mecanismes que intenta dibuixar sense deixar-se endur per la subjectivitat o els seus propis gustos.

 

Els dibuixos més senzills o esquemàtics poden resoldre’s en blanc i negre, afegint textures, llum i ombres convenientment. Depenent del que es vulgui mostrar, es pot buscar un gran contrast entre detall i perifèria. Per a il·lustracions senceres, cal fer una exhaustiva recerca prèvia del subjecte a il·lustrar. A la natura molts caràcters definitoris poden mostrar un espectre de variació morfològica dins de la mateixa espècie (forma, color, mida...). En el cas d’una espècie particular, és necessari establir un model tipus que contindria en sí mateix totes les característiques definitòries de l’espècie. Per això, és important treballar amb materials diversos, fotografies o vídeos, i si és possible, amb espècimens al natural. Si el material viu o fresc no està disponible, es pot treballar a partir de organismes secs o preparats però tenint en compte que els processos de conservació poden provocar canvis de coloració, contracció dels teixits, o posicions antinaturals que faran de la il·lustració una falsa representació.

 

La il·lustració ha d’estar a escala i proporcionat, amb una correcta distribució de volums. Els mitjans tradicionals més utilitzats són el grafit (llapis tous i durs de 5H a 5B), tinta i aquarel·les. El puntillisme o stippling és una tècnica comú per ombrejar ossos, roques i plantes, així com l’scratchboard o grattage permet un bon contrast blanc/negre especialment en textures de plomes i pèls. També podem incloure litografies, gouache, llapis de colors... A l’hora d’afegir color, especialment amb els organismes marins, és necessari pensar en l’hàbitat natural de l’espècimen (per exemple, els crustacis i mol·luscs canvien de color sota l’aigua). A més, una lleugera variació de color pot dirigir-nos erròniament a una altra espècie (per exemple, la corol·la d’una flor molt semblant a una altra). Actualment, moltes il·lustracions es poden fer digitalment amb software de Photoshop o Adobe, o en combinació de més d’una tècnica o mixed-media.


El ressorgiment de la disciplina en un món digital

 

Hom podria argumentar que amb la fotografia digital i els avenços tecnològics al nostre abast, la il·lustració científica es un passatemps, una visió romàntica de la natura que no tindria cabuda en el món actual. No obstant, aquest raonament no és del tot cert. La il·lustració requereix un coneixement profund del que s’il·lustra, permet la focalització en els detalls que potser passarien desapercebuts en una fotografia, alhora que és l’única opció per estudis paleontològics o geològics pretèrits. També és rellevant per reconstruccions forenses, per explicar sintèticament tot allò que no podem fotografiar (partícules subatòmiques, estudis de microscòpia) o vies metabòliques (cercle de Krebs, la fotosíntesi...). També es pot emprar per a una millor comprensió mèdica o per expressar amb claredat les funcions genètiques (acoblament de la RNAsa, patrons d’herència...). És a dir, la il·lustració científica, des de un senzill esquema o infografia fins a una representació del Juràssic passant pels diferents becs dels pinsans de Darwin, ens ajuda a entendre i aprofundir en el coneixement científic.

 

Després de passar uns anys mig oblidada, aquesta disciplina ha retornat amb força. La intersecció entre art i ciència, i la capacitat d’aproximar visualment conceptes complexos fa de la il·lustració científica un camp molt atractiu. A més, estudis recents indiquen que la col·laboració de científics amb artistes gràfics incrementa l’impacte de les seves investigacions (Khoury et al., 2019). Multitud de cursos i titulacions oficials han aparegut en els darrers anys, no només a Estats Units o Anglaterra, on històricament la il·lustració científica ha tingut més rellevància, sinó també a Europa i arreu del món. Cal mencionar el postgrau de la UPV/EHU a Biscaia (des de el curs 2017-18), el màster de l’escola Trazos a Madrid, el postgrau impartit a la Fundació D’Estudis Superiors d’Olot, així com els cursos presencials i online d’Il·lustraciència o els cursos de Visions a Barcelona. També és a Barcelona on trobem el centre de la Biblioteca Sagrada Família-Josep M. Ainaud de Lasarte, dedicat a aquesta especialització.

 

Les científiques i artistes contemporànies provenen de camps diversos, poden ser oceanògrafes, dissenyadores digitals, entomòlogues, físiques... El que les uneix és la seva passió i curiositat pel coneixement.

 

 

 


Fig. 4. Calappa convexa i calavera de Meriones unguiculatus, il·lustrades per Henar Alonso-Marcos. 


Referències

 

  • Birkhead, T. (2012). Bird sense: What It’s Like To Be A Bird. Londres: Bloomsbury Publishing. 
  • Damkaer, D.M. (2002). The Copepodologist’s Cabinet: A Biographical and Bibliographical History. American Philosophical Society. pp. 176–186. 
  • Ewan, E., Innes, S., Reynolds, S. & Pipes, R. (2006). The Biogeographical Dictionary of Scottish Women: From the Earliest Times to 2004. Edinburg: Edinburgh University Press. 
  • Khoury, C. K., Kisel, Y., Kantar, M., Barber, E., Ricciardi, V., Klirs, C., Kucera, L., Mehrabi,Z., Johnson, N., Klabin, S., Valiño, A. Nowakoski, K., Bartomeus, I., Ramankutty, N., Miller, A., Schipanski, M., Gore, M.A. & Novy, A. (2019). Science-graphic art partnerships to increase research impact. Communications biology2, 295. https://doi.org/10.1038/s42003-019-0516-1 
  • Tobin, B.F. (2018). How seventeenth-century sisters broke the mould on scientific illustration. Nature 562, 190–191. https://10.1038/d41586-018-06944-7
  • Waitling, R. (1998). The role of the amateur in mycology – what would we do without them! Mycoscience, 39, 513–522. https://doi.org/10.1007/BF02460913