Castellano   English
18-06-2013

Els misteris del color

Crònica de la conferència "Com s’anomena un color? Cultura i fisiologia en les categories lingüístiques"

A. Mauricio i R. Permuy (ACCC). El laboratori de Babel, el nou cicle de divulgació científica organitzat per l'Ateneu Barcelonès amb el suport de l'Associació Catalana de Comunicació Científica, va començar el passat 11 de juny amb la conferència Com s'anomena un color? Cultura i fisiologia en les categories lingüístiques, a càrrec d'Andrea Baronchelli, llicenciat en Física per la universitat romana de La Sapienza.


 

Reportatge de la conferència

 

L'actual investigador de la Northeastern University de Boston va brindar al públic de la Sala Oriol Bohigas de l'Ateneu una síntesi de les motivacions que el van portar a aquest camp, aclarint en primera instància les característiques del color com un objecte físic, però també com un objecte de descripció lingüística, que és el seu tema d'estudi.

 

En aquest sentit, va apuntar Michele Catanzaro, presentador de l'acte i ponent de la secció de ciència i tecnologia de l'Ateneu, que «el multilingüisme no és l'excepció, és la regla», posant com a exemple el nom oficial del Tribunal Suprem sud-africà, que apareix en les onze llengües del país.

 

Per això, afirma Baronchelli, que «els noms dels colors no són trivials», i que la seva representació té un significat específic. En aquest sentit, ha indicat que tot i que els éssers humans percebem els mateixos colors (l'espectre visible va des dels 400nm fins als 750nm de longitud d'ona), el gènere femení pot descriure un major nombre de tonalitats, diferint només la forma en què agrupem aquests colors, atès que no «hi ha un sol groc», va explicar el ponent.

 

Aquestes formes d'unir els diferents matisos en grups responen a criteris tant socials, com culturals, o d'adequació a l'entorn físic, introduint als assistents en la percepció d'aquests mateixos colors en territori japonès, on el blau i el verd pertanyen tradicionalment a la mateixa categoria de color, rebent ambdós el nom d'Ao.

 

Aquestes agrupacions, va aprofundir Baronchelli, responen a una negociació cultural constant, ja que en el cas japonès aquesta concepció va anar modificant després de la introducció dels semàfors al final de la Segona Guerra Mundial, en passar a definir-se el verd també com Midori. Això no impedeix que en el sentit pràctic encara es puguin percebre aquests matisos en existir en l'actualitat semàfors al país asiàtic amb llums blaves en lloc de verdes.

 

La classe d'agrupacions de colors és particular de cada cultura, va assenyalar Baronchelli, que va reconèixer la tasca de Paul Kay i Terry Regier a l'hora d'estudiar aquests models, desenvolupant una plantilla de colors -el World Color Survey- on els participants de les proves enquadraven les categories que ells mateixos van considerar.

 

En aplicar aquest sistema, els investigadors van descobrir que les categories de color varien entre dos i onze segons els diferents pobles, com és el cas dels Wobé a Costa d'Ivori, la gamma de colors dels qual es divideix només en dues tonalitats: una associada als colors càlids i una altra als freds.

 

Així mateix, Baronchelli va descriure estudis posteriors, que a través de simulacions per ordinador demostren l'existència de patrons en la manera d'establir aquests conjunts de color, vinculant la cultura i la psicofisiologia, i concloent que aquestes categories creades no són arbitràries.